ECONOMIA
7 juny 2016 2.00 h

On van els estalvis dels catalans?

FRANCESC CABANA

On van els estalvis dels catalans? Alguns es queden a casa, però és ben sabut que una bona part dels diners que cobra l'Estat en forma d'impostos i contribucions no tornen al seu origen. És el que anomenem el dèficit fiscal. Afegim-hi el cost del centralisme d'Estat que, segons Andreu Mas-Colell, pot tenir tanta o més importància que el dèficit fiscal. Només cal pensar en el miserable estat de l'eix ferroviari mediterrani o el control de l'aeroport del Prat, subordinat al de Madrid i sense iniciatives pròpies.

Però avui voldria fer referència a un altre drenatge de l'estalvi català, menys conegut i que pot causar alguna sorpresa. Què dirien els culés estalviadors si els diguessin que els seus diners serveixen per finançar l'empresa del president del Reial Madrid? El procés és fàcil d'explicar, però no se'n parla gaire.

Els estalvis dels catalans, com tots els altres, es canalitzen majoritàriament a través del bancs que els gestionen. Els bancs ofereixen una amplíssima gamma de fons d'inversió, integrats per dotzenes d'empreses, espanyoles o estrangeres. Els fons estan classificats per major o menor risc, per sectors industrials, per països, per renda fixa o variable, etcètera. Tots aquests valors que absorbeixen l'estalvi tenen un denominador comú: són valors que cotitzen a borsa, el mercat de capitals per excel·lència. Entre ells hi ha ACS, l'empresa de Don Florentino Pérez. Però l'estalviador normalment no coneix la cartera de valors en què ha invertit a través del banc. Si l'estalviador demana que els seus diners vagin a empreses catalanes, tindrà força problemes per aconseguir-ho, ja que hi ha poques empreses que cotitzin en borsa. A l'Íbex-35, que recull les 35 empreses de l'Estat que més cotitzen, que donen més moviment a la borsa, només n'hi ha 5 de catalanes: CaixaBank, Abertis, Gas Natural, Banc Sabadell i Grífols. Per tant, es pot dir amb tota seguretat que el 70% o el 80% dels estalvis catalans que busquen el refugi i la rendibilitat de les grans empreses del mercat borsari van fora de Catalunya.

D'aquí la importància, no tan sols de tenir, una borsa forta i amb un alt volum de contractació –ja la tenim– com la de disposar d'un bon nombre d'empreses catalanes que hi cotitzin. Però l'empresari català fuig de la cotització en borsa de les seves accions perquè fuig de la transparència i de la presentació pública dels balanços de les seves empreses i del compte de resultats. A Madrid passa exactament a l'inrevés: hi ha empreses que es constitueixen avui per anar a borsa demà passat. Aquí tenim la capacitat emprenedora, a Madrid hi ha la consciència del poder polític i econòmic d'una empresa que cotitza, i més si ho fa a l'Íbex-35. Si hi sumes la llotja del Bernabéu, ja tenen dos trumfos a les mans.

De les cinc empreses catalanes que cotitzen a l'Íbex-35 n'hi ha tres que neixen de La Caixa. Només Grífols és una empresa que surt d'una estructura familiar. Aquesta normalment es queda a casa, amaga els seus balanços, llueix la marca dels seus productes –si són de consum–, però no ensenya la propietat. De manera que vostè, estimat seguidor del Barça, continuarà finançant l'empresa de Don Florentino.