OPINIÓ
ENGINYER - 7 juliol 2018 2.00 h

TRIBUNA

L’imperi i l’Estat

JOAQUIM COELLO BRUFAU - ENGINYER
“Catalunya i el País Basc no estan integrats a Espanya, i el nacionalisme espanyol és més “arrabassat i extrem” que atractiu i integrador

La història d’Espanya parteix d’una impossibilitat: un imperi immens que no es té la força d’administrar. Quan als segles XVI i XVII l’imperi esdevé una realitat a Europa i Amèrica, més per atzar que per voluntat i determinació, la metròpoli, Castella, és pobra, rural i endarrerida. Hi ha un gran desequilibri entre l’acció política i econòmica a dur a terme i els recursos disponibles per fer-ho perquè aquests, que en gran part genera el mateix imperi, són insuficients per al seu manteniment. Més passiu que actiu, sempre dèficit i deute, en termes econòmics i polítics. Això porta la ruïna al país i a la monarquia, Espanya es declara en fallida sis vegades al segle XVII.

L’imperi, el primer de l’edat moderna, arriba massa aviat, Espanya no estava preparada, era una nació sense consciència de ser-ho, amb un Estat feble i antiquat, que no va saber evolucionar per separar a partir de la Pau de Westfàlia la raó política de la fe religiosa. El malbaratament de recursos per al manteniment de l’imperi no permet a Espanya bastir una administració civil i institucions eficaces. El militarisme i el clericalisme les substitueixen i es constitueixen en la columna vertebral de l’Estat, que és inevitablement poc neutre perquè és massa ideologitzat. Controlat per elits amb interessos de part que es postulen com generals.

Si l’Estat és el que fa la nació, un Estat feble i “partidari”, controlat per forces que no representen a tots, no pot crear una nació forta, culturalment sòlida i políticament cohesionada. Catalunya i el País Basc no estan integrats, però més enllà d’això el nacionalisme espanyol és més “arrabassat i extrem” que atractiu i integrador. És una situació radicalment diferent a la de França. La monarquia borbònica exportada a Espanya al segle XVIII, iniciat ja el crepuscle de la decadència, ha tingut sempre dificultats per entendre-ho.

L’Estat és incomplert, en excés controlat per partits polítics oligàrquics i defensors d’interessos de classe amb insuficient implantació i curta visió. Les parts que el formen, poc integrades, tendeixen a la centrifugació dels seus interessos, la conseqüència inevitable és que en aquest entorn hi ha i hi haurà  problemes de funcionament de la democràcia. Hi ha massa ciutadans que només se senten identificats amb l’Estat quan manen “els seus”...

Si la nació no té prou arrelament i la ciutadania la sent poc seva, la democràcia serà més contingent que estructural. Els partits oligàrquics tendiran a “posseir-la” i a utilitzar-la en benefici propi, la democràcia deixarà de ser essencial per a l’Estat. Com diu J.M. Colomer: “L’Imperi ruïnós va construir un Estat feble, el qual va crear una nació incomplerta, que es sustenta en una democràcia minoritària...”.

El Regne Unit va crear l’estat no sense dificultats, Carles II va ser executat per no voler acceptar la sobirania del Parlament com a institució suprema de l’estat. Però el que és rellevant és que aquest només conquista i estructura el seu propi imperi al segle XIX, una vegada assegurada la solidesa de l’estat i conclosa la integració dels regnes que el formen: Anglaterra, Irlanda, Gal·les i Escòcia. Hi ha, doncs, els elements necessaris per administrar-lo, sense esquinçar-lo, per manca d’experiència política i econòmica, per fer-ho.

Aquest principi portat a l’extrem el representa Alemanya. És Prússia qui fa la unitat de la nació basat en un mite més que en una realitat, la forca del seu exèrcit, derrotat a Jena per Napoleó el 1806. La reina Lluïsa als seus fills: “En un dia el destí ha destruït l’edifici que grans homes varen construir els dos darrers segles. No ha quedat rastre de l’estat a Prússia, no hi ha exèrcit prussià, no ha quedat honor...”, i derrotat també a Langensalza el 1866 per Hannover. Prússia guanya les guerres contra Dinamarca, Àustria i França, no per capacitat militar, sinó per l’habilitat política del canceller Bismarck, que les seqüencia i separa amb intel·ligència i visió. Va ser aquest polític excepcional el que va crear primer l’estat i va voluntàriament renunciar a conquistar un imperi per evitar diluir-lo i preservar la nació.

Malgrat les guerres de 1914 i 1939, són el Regne Unit, Alemanya i França els estats que donen força a Europa, són estats eficaços i nacions fortes perquè políticament i culturalment estan integrades, en les quals els seus ciutadans tenen voluntat i orgull de pertinença. És sabut, les comparacions són sempre inexactes i fins i tot “odioses”.