OPINIÓ
7 juliol 2018 2.00 h

VUITS I NOUS

A les verdes i a les madures

MANUEL CUYÀS
“Pel traspàs de les presons, ara custodien els propis presos polítics

Jordi Pujol explica amb quina rapidesa l’Estat va transferir a la Generalitat les competències en presons. No hi ha hagut tanta celeritat en res més mai més. “En aquella època (1983) la insuficiència de presons era manifesta a tot Espanya i a les existents hi havia inquietud i agitació: s’hi produïen amotinaments, revoltes, agressions. Malgrat aquesta situació i tot i que al cap de quatre mesos hi havia convocades eleccions, en vam demanar el traspàs. Ho vam fer amb un argument molt contundent. Si havíem reivindicat i aconseguit per a Catalunya un govern propi era amb la finalitat de fer servei a tota la seva gent, els presos inclosos. També dels presos, que són ciutadans del país, ens n’havíem de sentir responsables.” Afegeix Pujol: “Érem conscients que ens trobàvem davant la responsabilitat menys popular i la més arriscada de totes.” Afegeix també: “Havia de quedar clar a tothom que autonomia vol dir estar a les verdes i a les madures.”

No calculava, ni ell ni “tothom”, que un dia, avui dia, hi hauria a les presons catalanes presos que han volgut superar l’autonomia i que han estat transferits a Catalunya després de passar-se molts mesos a Madrid i després d’un viatge llarg i penós que hem mirat de suportar acollint-nos a les exclamacions de l’arribada dels Reis: “Ja surten, ja venen, ja arriben, ja són aquí...” Quan “surten”? Quan sortiran? Alguns troben la paradoxa insuportable: les presons catalanes acollint presos polítics catalans. O “polítics presos”, pel cas tant se val.

Però és que “autonomia vol dir estar a les verdes i a les madures”, i no ens hem mogut de l’autonomia. Podem acollir els presos però no alliberar-los o indultar-los. “La responsabilitat menys popular i la més arriscada de totes”, també era això. La humiliació no és descartable: “No volíeu presons, no volíeu fer servei a tota la gent, també als presos?” Són “prop de casa” esperant el judici que els conduirà de nou a Madrid.

“I el poble era allà, i mirava.” El poble català no es limita a mirar el calvari dels presos sinó que actua: penja llaços grocs, es manifesta... També passa que a hores d’ara no entén res. Hem entrat a la metafísica, disciplina que fa ballar el cap. Els partits independentistes es barallen, emeten comunicats que s’han de llegir a la llum ultraviolada que ells saben. És que s’acosten eleccions municipals i es prenen posicions per veure qui les guanya. I alguns dels presos, els que no entren en les discussions ni les provoquen, són allà i miren una campanya municipal.

I la independència, origen de tot plegat? Hem passat, hi insisteixo, del “tenim pressa” al “tenim presos”. “Us volem a casa.” Què més podem demanar, de moment, i mentre l’autonomia es limita a acostar-los?