ECONOMIA
EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT - 7 novembre 2018 2.00 h

ANÀLISI

 

ESTEVE VILANOVA

S’ha acabat el bròquil

ESTEVE VILANOVA - EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT

En èpoques fran­quis­tes els can­tants gau­dien d’una sub­ti­lesa impres­si­o­nant per dir amb al·lego­ries allò que volien dir i la cen­sura no els ho per­me­tia. La Trinca i en Lluís Llach varen ser el grup i el can­tant amb més intuïció i finesa, i encara avui, malau­ra­da­ment, mol­tes de les seves cançons tenen plena actu­a­li­tat. Però aquest renai­xe­ment de mol­tes cançons amb mis­satge polític també es comença a pro­duir a l’Europa unida i pot­ser en altres indrets, i és que sem­bla com si les soci­e­tats del segle XXI avan­ces­sin anant enrere i revis­ques­sin tots els fan­tas­mes que ens pensàvem haver vençut. Fins a la glo­ba­lit­zació, havíem defen­sat que l’eco­no­mia de mer­cat, la que pro­du­eix riquesa, només podia exis­tir en un entorn de lli­ber­tat política i econòmica, i és per això que alguns, quan es va esfon­drar el mur de Berlín, ja pro­fe­tit­za­ven la fi de la història i fins i tot s’atre­vien a quan­ti­fi­car el divi­dend de la pau. Però la Xina comu­nista ens va ense­nyar que la con­vivència entre el comu­nisme i l’eco­no­mia de mer­cat era pos­si­ble, i també ens va ense­nyar una altra cosa: que sovint aquesta com­bi­nació és més “efi­ci­ent” perquè no té cap con­tra­po­der (sin­di­cats i par­tits polítics) que obli­gui a repar­tir la riquesa cre­ada i les lli­ber­tats polítiques. És una mena de retorn al capi­ta­lisme desen­fre­nat i poderós de començament del segle XX.

L’estat del benes­tar, que va ser una con­questa molt impor­tant a l’Europa democràtica, s’ha vist per­ju­di­cat per aquesta com­petència de països que pro­du­ei­xen amb obrers sense cap dret, amb sala­ris molt bai­xos i en una mena d’escla­vi­tud total, sense que es pugui com­ba­tre. Alguns pensàvem que en aquest feno­men així que la renda aug­mentés seria impres­cin­di­ble la democràcia i la lli­ber­tat, però la idea ha fallat. I el ter­ri­ble és que l’exem­ple dels governs auto­ri­ta­ris està flo­rint pel món apro­fi­tant la pro­pa­ganda de par­tits que pro­me­ten més segu­re­tat que lli­ber­tat, en moments d’incer­te­ses.

Els que tenim una certa edat i hem vis­cut ple­na­ment el fran­quisme mai hauríem pen­sat que tor­naríem a veure com tants anys després és tan viu i està tan incrus­tat en totes les estruc­tu­res de l’Estat espa­nyol i d’una part de l’Església. I la prova d’aquest renai­xe­ment el veiem en el com­por­ta­ment de tres par­tits d’extrema dreta com­pa­tint el mateix mis­satge, la mateixa ban­dera i amb ide­o­lo­gies afins. Això era impen­sa­ble, almenys en aquesta pro­fun­di­tat i extensió. L’acu­mu­lació de ran­cor i res­sen­ti­ment pels anys de silenci, ha explo­tat, i com deia una piu­lada que vaig lle­gir: avui Franco n’esta­ria orgullós.

I al mig de tanta pobresa ideològica i davant d’aquesta violència ver­bal, a la qual con­tri­bu­eix amb els líders polítics molta premsa espa­nyola, els cata­lans hem d’anar fent la nos­tra. És clar que seria més fàcil en un entorn democràtic i res­pectuós, però ja hem entès que el fran­quisme i les seves fòbies tor­nen a for­mar part del dis­curs polític espa­nyol. Conei­xent ja l’adver­sari i el seu poder des­truc­tiu per defen­sar la uni­tat d’Espa­nya, hauríem de pro­cu­rar defen­sar dos àmbits d’actu­ació clars: el polític i l’econòmic. I hauríem de pro­cu­rar que el pri­mer no mal­menés l’esforç del segon. Per als més impa­ci­ents, els hem de dir que tin­drem més opor­tu­ni­tats i que només cal espe­rar-les, i hem d’inten­tar que ens tro­bin més forts del que hem estat fins ara.

Mal­grat l’esforç per per­ju­di­car-nos l’eco­no­mia, tots els estu­dis poste­ri­ors a l’1-O ens diuen que no ho han acon­se­guit i que el crei­xe­ment ha seguit amb força. S’han implan­tat més empre­ses estran­ge­res, d’altres han ampliat negoci i el crei­xe­ment del nos­tre PIB fa molts tri­mes­tres que creix per sobre del 3%, així com les expor­ta­ci­ons. Hem de con­ti­nuar fent els deu­res i enfor­tint-nos, i seguir mirant enfora, perquè quan se’ns giri el vent i vin­gui una altra crisi, tin­guem la for­ta­lesa sufi­ci­ent per mini­mit­zar-ne els efec­tes, i després serà quan es veurà que per a nosal­tres Espa­nya és un mal negoci.