ARTICLES
7 desembre 2015 2.00 h

DE SET EN SET

Constitució

JOSEP M. PASQUAL

Amb motiu de les eleccions del 20-D es torna a parlar de la reforma de la CE (Constitució Espanyola). Vaja, en tornen a parlar, sobretot, els partits d'àmbit estatal i, també sobretot, en parlen obligats per la situació política que es viu a Catalunya a partir de l'efervescència moderna de l'independentisme, del desencaix antic i crònic entre Catalunya i Espanya (o viceversa) i, molt concretament, perquè el Tribunal Constitucional està prenent cada vegada més protagonisme que el text constitucional mateix. És com quan en un partit de futbol es parla més de l'àrbitre i de les decisions que pren que dels jugadors i les jugades que fan.

En aquest context, ens trobem que a Catalunya, les formacions polítiques favorables a la independència han decidit per primera vegada en unes eleccions a Corts espanyoles que la CE (és a dir, la reforma de la CE) ja no interessa. Després de tants (37) anys, s'ha acabat el crèdit. La CE ha deixat de formar part del marc mental d'una part significativa dels líders del catalanisme polític actual i ha estat substituïda, potencialment, per una Constitució Catalana en construcció. Fins aquí no hi hauria res a dir si no fos perquè una part, tècnicament igual o més significativa, de la política (i de la societat catalanes) continua instal·lada en l'obediència al marc constitucional del qual, alguns, en modificarien algun punt i, els altres, no en tocarien cap.

Amb el repartiment d'idees i de forces que hi ha ara, és del tot probable que l'independentisme perdi una altra batalla: la d'obrir una escletxa en el text constitucional via reforma o, com a mínim, la d'influir perquè, sense tocar la lletra, se'n faci una interpretació diferent, respectuosa amb allò que la CE mateixa en diu “nacionalidades” (eufemisme de Catalunya, País Basc i Galícia) quan ho vol diferenciar de les “regiones” (totes les altres comunitats autònomes). Amb l'statu quo actual és del tot probable que la CE (o la reforma de la CE) quedi en mans del bipartidisme de sempre (PP-PSOE, o viceversa) o de la torna de nova generació (C's-Podemos), els uns i els altres tallats pel patró de la indissoluble unitat.