ARTICLES
7 desembre 2015 2.00 h

La força de la llibertat

NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Tot just sortim de les eleccions al Parlament de Catalunya, encara no s'ha investit el president de la Generalitat, i el dijous 3 de desembre (data en que redacto aquest article) a mitjanit comença la campanya de les eleccions generals. Ahir tot feia preveure que la investidura no s'assoliria i que una dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria de noves eleccions era inevitable. I l'elector, perplex i al·lucinat, quin comportament se li suposa que tindrà? Tornar a fer eleccions no és dolent en si mateix. Moltes democràcies preveuen i tenen establerta una segona volta, elballotage. L'atzucac en què es troba Catalunya té molts responsables. Per mi, l'electorat no ho és. Qui, doncs?

En la independència hi caben tots els projectes, per antagònics que puguin semblar

El novembre deL 1975, Josep Pallach va publicar un assaig titulatLa democràcia, per fer què?. Sovint el rellegeixo i amb freqüència el cito. Pallach s'interrogava sobre les llibertats que realment garanteixen una autenticitat democràtica i afirmava que perquè una societat pugui ser considerada com a democràtica és necessari que els detentors del poder obtinguin la seva legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament concurrencial. Les eleccions del 27-S al Parlament de Catalunya acomplien aquest requisit. Eren absolutament concurrencials. Com en totes les eleccions, efectuat l'escrutini, proclamats el vencedors la nit del 27-S, es va iniciar un altre temps polític, un temps que exigeix eficàcia. Els electors que van votar la independència no van dir-se que estaven contents d'haver votat una opció guanyadora, es van dir que estaven contents d'haver votat, d'haver legitimat amb els seus vots aquelles opcions que conduirien el país a l'anhelada independència.

Aquestes opcions van ser dues, Junts pel Sí i la CUP, totes dues inequívocament independentistes. Junts pel Sí va obtenir 62 escons; la CUP, 10. La satisfacció va ser total. S'havia aconseguit! El procés es podia posar en marxa. La independència era a l'abast. No hi podia haver retorn. El requisit de legalitat s'havia complert, el simple fet de participació d'ambdues opcions a les eleccions era indicatiu d'aquesta voluntat. La legalitat vigent, la que esgrimeix el Tribunal Constitucional, per a Catalunya prové d'una annexió, consumada i documentada en els decrets de Nova Planta, que la fonamenten en el “derecho de conquista”. Una annexió significa
anul·lar la legalitat d'un poble, d'un país, d'una nació, per imposar la de l'annexant. La legalitat catalana quedava substituïda per una legalitat forana, la castellana.

Constituït el Parlament de Catalunya, en la primera sessió, va adoptar una resolució en la qual constata que el mandat democràtic obtingut es basa en una majoria en escons de les forces parlamentàries que tenen l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i en una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l'obertura d'un procés constituent no subordinat. Constatació que ni el Tribunal Constitucional pot negar. Les dues opcions, Junts pel Sí i CUP, la van votar.

La CUP s'ha negat a aportar els seus vots a la investidura del president de la Generalitat. És normal que en un moment constituent com aquest en què ja ens trobem, sorgeixin i es plantegin orientacions de caràcter social i és legítim proposar desenvolupar-les simultàniament, però no s'han de posar com a condició inamovible a la consecució de la independència. Em sembla que gairebé és una confessió de feblesa, del sentiment que no seran capaços d'incorporar a les seves propostes la majoria dels seus compatriotes.

David Fernàndez, periodista i activista social, diputat de la CUP en la passada legislatura, va publicar dijous passat un article titulat “Sortir-nos-en” al diari Ara, en què diu que es discuteix per darrera vegada si són dos projectes tan antagònics CDC i la CUP, i suggereix el desbloqueig i desgel per passar pantalla i que pot ser l'únic possible ara mateix, amb dos vots al procés al costat d'un pla de xoc, real i concret. En aquesta consideració i en el context de tot l'article destaco la recomanació que val més sortir a jugar i potser perdre que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. Que rodi la bola de la llibertat.

Exacte, que rodi la bola de la llibertat. En la independència hi caben tots els projectes, per antagònics que puguin semblar. La independència és cosa de tots aquells que creuen en la immensa força de la llibertat.