OPINIÓ
MEMBRE DE LA SECTORIAL DE JUBILATS DE L’ANC - 7 desembre 2018 2.00 h

OPINIÓ

 

JORDI ROMEVA MANADÉ

Carta oberta a Elisenda Paluzie (ANC), Marcel Mauri (Òmnium) i Josep Maria Cervera (AMI)

JORDI ROMEVA MANADÉ - MEMBRE DE LA SECTORIAL DE JUBILATS DE L’ANC
Alguns juris­tes cre­uen en la pos­si­bi­li­tat i la con­veniència d’impug­nar aquest mal ano­me­nat “judici” i crec que s’hau­ria de fer tot el pos­si­ble per atu­rar-lo

Ben­vol­guda/ben­vol­guts,

Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Bar­ce­lona, soc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A finals de mes farà cin­quanta anys que estic casat i tinc dos fills.

No soc de cap par­tit polític i no he con­sul­tat ni he dema­nat permís a ningú per escriure aquesta carta.

M’adreço a vosal­tres, repre­sen­tants de les enti­tats cíviques que heu sigut referència en el movi­ment inde­pen­den­tista, i no m’adreço al govern, al Par­la­ment o a les for­ma­ci­ons polítiques, perquè con­si­dero que ara tenen altres pri­o­ri­tats: inter­can­viar-se càrrecs, nome­nar caps de llista i pre­pa­rar can­di­da­tu­res per a les pro­pe­res elec­ci­ons (en llis­tes sepa­ra­des, no fos cas); dis­cu­tir si els dipu­tats segres­tats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); nego­ciar els pres­su­pos­tos (amb dèficit fis­cal inclòs); o sen­zi­lla­ment espe­rar: espe­rar que arri­bin les inver­si­ons econòmiques i en infra­es­truc­tu­res que fa anys i panys que l’Estat reté; espe­rar que l’Agència Tri­butària Cata­lana sigui ope­ra­tiva; espe­rar que es faci el judici i que es dicti la sentència, espe­rar que s’ampliï la base social, etc.

Com podeu com­pren­dre, si els nos­tres líders actu­als no han fet cap cas de les parau­les de tot un Lluís Llach quan els exi­geix coor­di­nació i uni­tat, jo no cal ni que em plan­tegi tor­nar-ho a dema­nar.

Soc de les per­so­nes que pen­sen que si espe­rem que comenci el judici, ens hau­rem tor­nat a equi­vo­car.

Des de l’inici del judici fins que es publi­quin les sentències  (que ja sabem que  seran con­dem­natòries); fins que es pugui acce­dir a la justícia euro­pea i resol­gui; fins que la justícia espa­nyola se’n doni per assa­ben­tada i, sobre­tot, fins que la pren­gui en con­si­de­ració (cosa que dubto), poden pas­sar molts i molts anys.

Alguns juris­tes cre­uen en la pos­si­bi­li­tat i con­veniència d’impug­nar aquest mal ano­me­nat “judici”,  i jo hi estic d’acord, i entenc que s’hau­ria de fer tot el pos­si­ble per atu­rar-lo. Per dues raons:

Per dig­ni­tat; la dels pre­sos i la dels seus defen­sors, però també per la de tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya que ens vàrem mani­fes­tar el 21 de desem­bre davant la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia, que vàrem orga­nit­zar i votar el referèndum del pri­mer d’octu­bre, que ens vàrem mobi­lit­zar el 3 d’octu­bre i que vàrem riure i plo­rar el 10 i el 27 de desem­bre.

Con­si­dero que si els acu­sats i els seus advo­cats actuen com ho farien en un judici nor­mal, que fos seriós i tingués les garan­ties homo­lo­ga­des,  esta­ran accep­tant de facto totes les irre­gu­la­ri­tats come­ses per la justícia espa­nyola, i ells i nosal­tres esta­rem reco­nei­xent la seva vali­desa.

Però encara hi ha una altra raó: no es pot obli­dar que tenir els pre­sos a Soto del Real, a Estre­mera o a Alcalá Meco va com­por­tar per als matei­xos pre­sos i per a les seves famílies i amics, con­seqüències econòmiques, físiques i psi­cològiques greus, i m’angoixa la pos­si­bi­li­tat que aquesta situ­ació es repe­teixi, perquè si tor­nen a les pre­sons espa­nyo­les, a banda de les humi­li­a­ci­ons que pati­ran men­tre duri el judici,  el més pro­ba­ble és que s’hi que­din.

Aquesta angoixa és com­par­tida per per­so­nes que d’una manera cons­tant, sense defa­llir, can­ten, fan música, fan cur­ses, recu­llen diners, es mani­fes­ten tots els dies, totes les set­ma­nes, tots els mesos, des de ja fa més un any, a les pla­ces, als car­rers, davant dels ajun­ta­ments dels pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya, per dema­nar l’alli­be­ra­ment dels pre­sos i el retorn dels exi­li­ats.

Ja sé que hi ha qui pensa que el judici s’ha de fer per posar en evidència l’Estat espa­nyol. Fins i tot ho pen­sen alguns dels encau­sats i els seus advo­cats. Però jo no puc com­par­tir aquest punt de vista. El judici no es fa només a les nou per­so­nes empre­so­na­des; elles han estat, estan i segui­ran estant a la presó, d’acord, però som molts més els que també ens sen­tim empre­so­nats i ens sen­ti­rem jut­jats i con­dem­nats, i també tenim dret a opi­nar i a negar-nos a accep­tar que aquesta manca de lli­ber­tat es man­tin­gui inde­fi­ni­da­ment.

Els que ara són pre­sos polítics són els líders de la soci­e­tat civil, és la pre­si­denta del Par­la­ment, són el vice­pre­si­dent i els con­se­llers, que varen ser esco­llits democràtica­ment i que ens repre­sen­ten. Si es vul­ne­ren els seus drets, també es vul­ne­ren els de tots els qui els vàrem votar.

I com que no reco­nec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tor­nin a les pre­sons espa­nyo­les. Ni els ploro ni els rei­vin­dico, els vaig votar lliu­res i els vull lliu­res, amb les seves famílies, i els seus amics i tor­nant a tre­ba­llar, si així ho deci­dei­xen, al ser­vei de Cata­lu­nya.

Fins quan ens hem de “car­re­gar de raons”?

Fins quan hau­rem de seguir posant llaços grocs?

Fins quan hau­rem de seguir inter­pre­tant el Cant dels ocells o L’estaca, de totes les mane­res ima­gi­na­bles?

Fins quan segui­rem arros­se­gant aquesta angoixa?

Fins quan hau­rem de mos­trar els car­tells de “Lli­ber­tat” davant les pre­sons espa­nyo­les?

Fins quan segui­rem dedi­cant el nos­tre temps a aques­tes mobi­lit­za­ci­ons volun­ta­ris­tes i abne­ga­des, men­tre hi per­dem part de la nos­tra vida, la salut i l’espe­rança?

Prou angoixa, prou llaços, prou con­cen­tra­ci­ons, pou plo­rar, prou supli­car, prou quei­xes, prou parau­les de record, prou car­tes, prou home­nat­ges, prou agraïments, prou dis­cur­sos.

Em rebel·lo a sot­me­tre’m a una justícia que actua de mala fe. No vull ser còmplice d’un jutge impos­tor, men­ti­der, desa­cre­di­tat; d’una ins­trucció esbi­ai­xada; del fet que es vul­ne­rin els drets de la defensa; que s’ama­gui docu­men­tació. No vull col·labo­rar amb un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que accepta però que no tra­mita els recur­sos d’empara per blo­que­jar l’apel·lació als tri­bu­nals euro­peus. No vull.

Amics de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, d’Òmnium Cul­tu­ral i de l’Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència:

Us demano que valo­reu aques­tes refle­xi­ons i que ela­bo­reu una estratègia con­junta per fer front a aquesta situ­ació.

L’ANC ha pre­pa­rat un pla estratègic. Comen­tar-lo podria ser una pos­si­bi­li­tat de començar a actuar i recu­pe­rar el lide­ratge de l’inde­pen­den­tisme.

No fa gaire, la pre­si­denta de l’ANC va comen­tar que llui­tar per la inde­pendència en aquests moments era més difícil perquè no teníem cap “pas­ta­naga”. Es refe­ria que no hi ha una data, un objec­tiu con­cret, com varen ser el “9-N” o el “1-O”.

Ben­vol­gu­des i ben­vol­guts, jo us en pro­poso una, de “pas­ta­naga”: rebel·lar-nos con­tra el judici i impe­dir el tras­llat dels pre­sos i pre­ses a Madrid (sem­pre amb una resistència pacífica, és clar).

Quedo pen­dent de les vos­tres deci­si­ons.

Ben cor­di­al­ment,

Jordi Romeva Manadé