OPINIÓ
XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT - 7 desembre 2018 2.00 h

A LA TRES

El revulsiu

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“Set dies, ja fa que Jordi Sànchez i Jordi Turull no men­gen. Set! I qua­tre Joa­quim Forn i Josep Rull! Qua­tre!

Ja és ben trist, que s’hagi hagut d’arri­bar a aquests extrems (ho dic perquè una vaga de fam és una mesura extrema) perquè veiem els pri­mers símpto­mes d’uni­tat entre les for­ces inde­pen­den­tis­tes d’aquest país. Men­tre ahir a Madrid cele­bra­ven l’ani­ver­sari de la Cons­ti­tució espa­nyola, aquesta que ens ofega i que no ens per­met sen­tir-nos còmodes a Espa­nya, a Bar­ce­lona la prin­ci­pal cele­bració era al con­vent dels Caput­xins de Sarrià, al mateix lloc on, ara fa 52 anys, hi va haver la pri­mera gran pro­testa estu­di­an­til con­tra el fran­quisme. Alguna cosa hi ha encara en comú, entre una pro­testa i l’altra, i pro­ba­ble­ment té a veure amb el fet que Franco ja no hi sigui però el fran­quisme sí. Aquest cop, la con­vo­catòria era en suport dels pre­sos polítics en vaga de fam i en con­tra del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Set dies, ja fa que els Jor­dis (en aquest cas, Jordi Sànchez i Jordi Turull) no men­gen. Set! I qua­tre Joa­quim Forn i Josep Rull! Qua­tre! La vaga de fam dels dipu­tats i excon­se­llers de JxCat és, ha de ser, un revul­siu perquè la uni­tat que vàrem començar a visu­a­lit­zar ahir a la Caput­xi­nada no només es man­tin­gui sinó que s’apro­fun­deixi. La soli­da­ri­tat que va pro­vo­car la Caput­xi­nada del 1966, amb la cre­ació de la Taula Rodona de les For­ces Polítiques, que va aju­dar a arti­cu­lar una res­posta comuna al règim fran­quista, alguna rèplica hau­ria de tenir ara. Perquè les for­ces inde­pen­den­tis­tes (i, és clar, repu­bli­ca­nes) no només trans­me­tin uni­tat sinó que la prac­ti­quin i dis­se­nyin d’una vegada (d’una punye­tera vegada, m’atre­vi­ria a dir) una estratègia con­junta. Si és cert que venen temps com­pli­cats (i res fa pen­sar que no sigui així) no els podem afron­tar sense una estratègia comuna. El car­rer no demana gaire res més que això: uni­tat, uni­tat i uni­tat. I, és clar, les ins­truc­ci­ons necessàries per no mal­ba­ra­tar tot el que hem fet fins ara. No hi crec, jo, en el campi qui pugui, en car­rers tallats i en alda­rulls des­con­tro­lats. Crec en la uni­tat, en l’estratègia con­junta i a posar-los en evidència nosal­tres a ells, no pas a posar-nos-hi nosal­tres matei­xos. La vaga de fam és prou seri­osa (i peri­llosa) per con­ver­tir-se en un revul­siu. Per anar junts, defi­nir una estratègia i dema­nar-los que l’atu­rin.