Com que els meus articles s'ubiquen en una plana neutra del diari, tinc la gran sort de poder-hi escriure el que primer em passa pel cap sense subjectar-me a cap tema en concret. Que avui és Reis? Parlo dels Reis i dono corda al rellotge anual del costumisme. Que he fet una sortida a uns paratges que em semblen d'interès? Els paratges són servits. Que la noia que em trobo al tren fa un gest significatiu? El gest de la noia. Que l'actualitat política s'imposa? L'actualitat i la política. Si hi entengués –en el supòsit que de les altres coses en sigui expert o hi tingui prou traça–, també podria parlar d'economia o d'esports. O de física o del que em tiressin. Em defenso millor amb el cine, el teatre, les lectures. El que passa... El que passa, i ho tinc molt observat, és que quan l'actualitat política de què ara mateix parlava s'imposa i ho fa un dia i un altre i no para, és molt difícil i gairebé impossible sostreure-se'n i no ser-ne insistent. També per responsabilitat i pudor: es pot parlar de les floretes del camp si la política que a tothom afecta burxa i ho impregna tot? Algú, ara no sé qui, va dir que eren temps difícils per a la poesia. Ho va dir en unes circumstàncies que tampoc no puc precisar sense obrir una altra pantalla per fer-ne la consulta, però és d'aplicació als moments que viu Catalunya.
“Necessitem unes altres estratègies i nous mariscals de camp
Però què més es pot dir? Què més que jo mateix no hagi dit o que d'altres, des de les seccions especialitzades d'aquest i altres diaris no hagin analitzat amb més solvència? Ens hem ficat en un carreró sense sortida. Malament si Artur Mas accedeix a la presidència amb suports febles, inestables i fins i tot agressius que no permetran fer una acció endreçada ni complir els objectius independentistes marcats, malament, per a la consecució d'aquests objectius, si són convocades noves eleccions. Les negociacions a corre-cuita i amb baralles pel mig d'aquests últims dies no poden portar res de bo ni desencallar res. Observant-les, jo ara mateix sortiria a airejar-me i optaria per la floració campestre. Però fa fred i no n'és l'època. Admetem-ho: no sumem prou, ens hem aflaquit i desprestigiat amb tantes maniobres i haurem d'ajornar els propòsits. No ajornar-los definitivament o confiar-los a generacions posteriors, com afirmen els més pessimistes. L'independentisme ha de replegar els efectius i sortir amb noves estratègies i fins i tot amb nous mariscals de camp. Què acabo de dir. Quines han de ser aquestes estratègies? Quins, aquests nous dirigents? I l'altra pregunta: quant temps i quants articles més, meus o dels altres, haurem d'omplir per escatir-ho? I, pel mig, una gairebé segura campanya electoral. Com que la política no ho és tot ni ho ha de ser, miraré de trobar temps per regar el meu jardí o perseguir la noia del tren, però...
