EL DILEMA CATALÀ

Xavier Bru de Sala

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Mas polaritza

@Xbrudesala

Es necessita molta convicció i coratge per sotmetre un poble a un plebiscit sobre una persona


DIVENDRES, 8 DE GENER DEL 2016

¿No volies plebiscit? Dues tasses. El primer, sobre la independència, el 27-S, amb el resultat, finalment assumit, d'empat a un, és a dir, de victòria en escons i derrota en vots. El segon plebiscit, sobre Artur Mas, el pròxim 6-M. ¿Es tracta d'una follia personalista? Aquest 2016 és l'Any Llull, que s'anomenava a si mateix «Ramon lo foll». Ramon Llull, el més prolífic i genial dels autors catalans, també va ser un home d'acció que al final de la vida es lamentava de la seva collita de fracassos. ¡Fa 700 anys! Però els catalans en-cara som aquí, en gran part gràcies al geni visionari del forjador de la nostra llengua. Si una cosa hem heretat de Llull és la condició irrevocable de somiatruites pragmàtics.

Als nostres dies, no sabem si per desgràcia, ha desaparegut el concepte de geni. Tot i això, persisteixen les qualitats, i Artur Mas en combina tres de poc comunes: tenacitat, habilitat i ductilitat. Les dues primeres ja les coneixíem. Per això no ha d'estranyar que, en comptes de fer el pas al costat que li reclamen, prefereixi enfrontar-se a unes eleccions plebiscitàries sobre la seva figura. Tampoc és estrany que hagi mantingut la unitat de la fràgil coalició de Junts pel Sí en aquest difícil trimestre. Finalment, gràcies a la ductilitat mostrada durant les negociacions, Mas ha aconseguit des dels antípodes ideològics que la meitat de la CUP votés a favor d'investir-lo. Cap polític convencional s'hauria proposat seduir ni el menys radical dels cupaires.

Ni els amics ni els enemics de Mas negaran que es necessita una ració molt considerable de convicció i coratge per sotmetre un poble a un plebiscit sobre una persona. A més a més, cal una elevada dosi d'habilitat perquè els del seu entorn l'hi deixin fer. Això no és normal. Això no és de país normal. Tot un poble a votar per un home sol. Un home capaç d'argumentar, sense oposició entre els seus, que no hi ha procés si ell no l'encapçala.

El gir de la societat a l'esquerra, ratificat amb la victòria indirecta d'Ada Colau a les generals indica, als ulls de molts, el contrari. Però no al ulls de MasMas és molt tenaç. És molt hàbil. És molt audaç. Els catalans, una colla de somiatruites pragmàtics. Si algú disposa d'una explicació millor, els lectors i jo estarem agraïts de saber-la.

¿Fins a quin punt Artur Mas també és temible? Qui més bé podria respondre a aquesta pregunta, encara que no ho farà amb paraules, és Oriol Junqueras. Per escatir les possibilitats de repetició de Junts pel Sí, més que a Junqueras, caldria fer la següent pregunta als independents que formen part de la candidatura, sobretot els importants. ¿En cas que ERC concorri amb llista pròpia el 6-M, preferirien formar part de la llista del president o enfrontar-s'hi des d'Esquerra? Si Junqueras no es veu guanyador, acceptarà la continuïtat de Junts pel Sí. És en aquest sentit molt significatiu que s'hagi mantingut lleial en comptes de reclamar la renúncia de Mas, i de passada descartar-se com a president de consens per intentar deixar-lo en fora de joc. El millor índex de la fortalesa electoral de Mas és la fidelitat de Junqueras. L'experiència ens diu que Junqueras prefereix sotmetre's a Mas que no encarar-s'hi amb risc de perdre.

L'altre índex per calibrar les opcions de Mas al març es diu Ada Colau. Si es limita a moviments discrets i es manté a distància, és que el veu massa fort i prefereix ajornar el gir a l'esquerra que confrontar-lo amb l'independentisme, polaritzat al voltant de Mas. A diferència de C's, PSC i PP, el moviment que Colau representa no s'oposa a la independència sinó que s'hi relaciona de manera obliqua, en part com a alternativa i en part com a complement, amb l'objectiu de substituir-lo des del sobiranisme constituent.

Es podria escriure un petit tractat sobre l'audàcia electoral de Mas. Segons l'opinió de multitud d'analistes, sempre s'ha equivocat i ha perdut bous i esquelles a cada bugada. La segona part és certa. En canvi, errat o no, s'ha revalidat com a president, i pocs negaran que aquest era, i continua sent, un dels seus principals interessos, si no és el primer.

¿Tindrem Mas després de març o va de cap a un suïcidi polític? ¿Suposant que guanyi, aconseguirà ser investit o la victòria serà prou pírrica per enterrar-lo? La batalla del març es lliurarà entre l'independentisme transversal i el gir cap a l'esquerra sobiranista. Entre Mas i no se sap ben bé què, encara no articulat. ¿Quina meitat de la CUP tenia raó? Això decidiran les properes urnes, polaritzades, previsiblement més a favor que en contra, per Artur Mas.

Escriptor
.