L’any del xoc

Barcelona
08/01/2017 01:16

Totes les prospeccions publicades per la premsa des que ha co­mençat el gener esmenten Trump, el Brexit i l’ avenç dels populismes europeus com a actors o processos característics del 2017. Sens dubte ho seran. Però, a Catalunya, el 2017 s’anuncia abans que res com l’any del xoc; com l’any en què, després d’un lustre d’agitació i propaganda, mobilitzacions populars, enginyeries parlamentàries i entossudiment estatal, s’arribarà a un enfrontament institucional entre la Generalitat i el Govern central. I en el qual no faltarà qui proposi de traslladar aquest xoc a una ciutadania ja molt dividida.

Si preguntem per què estem a punt d’assolir aquell nivell, obtindrem respostes diverses. Els independentistes ens diran que perquè Madrid, sord a les demandes catalanes, ho ha propiciat. I els no-independentistes ens diran, amb tristesa, que la lògica d’un procés de ruptura en què l’accelerador s’ha cedit irresponsablement a la CUP acosta, tant sí com no, al xoc. De fet, certs estrategs independentistes, suposadament més moderats, ja invoquen l’esperit Maidan, en al·lusió a les manifestacions registrades a l’esmentada plaça de Kíev, prèvies a la crisi bèl·lica d’ Ucraïna. Consideren que aquell element de pressió popular al carrer és desitjable i necessari per decantar la situació. Però infravaloren de manera perillosa el risc de danys col·laterals que tot xoc comporta.

Paradoxalment, aquests riscos sí que s’aprecien des d’observatoris més allunyats: la publicació Politico incloïa dies enrere el president Puigdemont en la seva llista “ Dotze persones que (probablement) arruïnaran el 2017”, al costat de subjectes com el populista italià Beppe Grillo, l’ultranacionalista polonès Jaroslaw Kaczynski o el xenòfob holandès Geert Wilders.

Aquesta gosadia rupturista, opinable en tota circumstància, ho és encara més quan és lluny de tenir un suport realment majoritari. Els portaveus del procés han repetit fins a avorrir que obeeixen un mandat democràtic, perquè així ho aparenten les seves aliances al Parlament. Però la realitat és una altra, i ens diu que el percentatge de catalans favorables a la independència no arriba al 48%. I l’enquesta que avui publica La Vanguardiano reflecteix progressos dignes d’esment. A ulls dels independentistes, aquestes dades ­deuen ser irrellevants. Potser els hi semblen perquè estan acostumats a operar en una espècie de mercat de futurs polítics, en què donen per fet que les seves forces ara insuficients seran algun dia majoritàries. O, també, perquè no tenen el més mínim interès a admetre la qüestionable homogeneïtat de les seves pròpies files, malgrat que hi ha indicis evidents.

El principal indici és la disparitat de models de societat i d’objectius que es dona entre Junts Pel Sí i la CUP, més enllà d’una aliança que grinyola en favor de l’ assoliment de la independència. Una dis­paritat de la qual la CUP ha tret petroli, després d’aconseguir que se li permetés exercir un poder molt superior al que li correspon per la seva representativitat social, i en què l’antiga Convergència va acceptar sacrificar un president de la Generalitat, de manera molt indecorosa per a la institució, i després ha anat perdent consistència i eixamplant la seva irrellevància, en favor d’ERC.

Però hi ha altres indicis d’aquesta deficient homogeneïtat a les files independentistes, que els mitjans de comunicació públics tendeixen a presentar com a files serradesen la seva inacabable cobertura del procés. Podria parlar de les dissensions entre l’ ANC i Òmnium a propòsit dels fanalets de la cavalcada de Vic. Però abordaré un cas més subtil: l’enquesta publicada dilluns per El , on es demanava a un centenar de catalans que formulessin la pregunta de l’incert referèndum sobre el futur de Catalunya. Com correspon a
un rotatiu més compromès amb el sobiranisme que amb la pluralitat social, la majoria dels enquestats eren proclius a la independència. Però en les seves respostes ­adquirien relleu els matisos. Més de la meitat proposaven la pregunta següent: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?” (o “esdevingui...” o “es converteixi...” o “es constitueixi...”). Però d’altres recorrien a formes verbals menys imperatives, del tipus “ Esteu d’acord que ­Catalunya ha de ser inde­pendent?”. I un altre, segurament amb més intenció, ens preguntava: “Creieu neces­sari que Catalunya sigui in­dependent?”.

En qualsevol cas, i sigui quin sigui el pes real dels independentistes, o el seu grau de cohesió, una cosa està clara: la societat catalana s’acosta a un moment de xoc. En aquestes circumstàncies, seria molt convenient que polítics i activistes calibressin les conseqüències menys desitjables, però força possibles, d’invocar l’esperit Maidan i cridar a ocupar les places. No fos cas que el camí d’ Ítaca, que ha estat ple de sots, acabi en un profund i desagradable esfondrament.