ARTICLES
CCRIBERA@ELPUNTAVUI.CAT - 8 febrer 2016 2.00 h

A LA TRES

Els ‘corcueradocus'

CARLES RIBERA - CCRIBERA@ELPUNTAVUI.CAT

En aquestes setmanes de moviments negociadors a les Espanyes per mirar d'investir un president i formar un govern, hem vist treure el cap a l'escenari madrileny alguns actors que tots fèiem jubilats des de fa temps. Espècies que crèiem ja extingides com elscorcueradocus o els martinvillasaures fent-nos una reinterpretació en clau política de la nit dels morts vivents, lampistes de clavegueres fosques i buròcrates gestors de règims foscos de cap a peus emergint a la superfície en defensa de pactes per conservar l'statu quo al preu que sigui, encara que el preu sigui refondre el bipartidisme en una coalició defensiva de les essències nacionals i del model econòmic i sociopolític hispànic.

“Tornen espècies que crèiem extingides a demanar la gran coalició

Resulta curiós contemplar com molts d'aquests vells servidors de l'Estat van poder servir aquest estat precisament perquè l'anterior règim va tenir més cintura que ells a l'hora de veure l'evolució política a la manera gattopardiana. Als anys setanta, el franquisme polític va entendre perfectament que per neutralitzar aquells joves descamisats que volien el cambio i el seu creixent suport social hi havia una cosa molt millor que intentar impedir-ho: deixar que accedissin al poder, presoner dels poders fàctics, que tothom sap que són en altres despatxos, i que ja amollarien. El franquisme militar no ho va entendre tant i va caldre deixar passar el seu cant del cigne en forma de cop d'estat frustrat abans que es diluïssin disciplinadament en els nous contextos internacionals on poder desfogar i fer sobreeixir la seva bel·licositat casernària.

En termes generals el temps ha donat la raó als dissenyadors del model de transició des de dins i la prova en són aquestes mòmies inserides en l'Espanya eterna i el franquisme sociològic que l'alimenta i que quaranta anys després continua sostenint els pilars fonamentals d'un sistema mental basat en l'unitarisme i la prevalença de la llei per sobre de la democràcia.

Tot seria perfecte en aquesta Espanya si no fos per Catalunya, el defecte de fàbrica d'aquest model. Espanya s'encastella, en el fons, perquè sap que pot superar la prova de poder deixar manar uns altres descamisats, però tem no superar la prova de mantenir la seva raó de ser si no té Catalunya contra qui autoafirmar-se.