POLÍTICA
WATERLOO (BÈLGICA) - 8 abril 2019 2.00 h

JAMI MATAMALA 

CANDIDAT AL SENAT PER JXCAT

“Tornaria a fer el mateix; no podia deixar sol el president”

 “Vaig assumir algunes despeses els primers dies, res més”

 “Soc resident legal a Bèlgica, i no hi he rebut cap citació”

XEVI XIRGO - WATERLOO (BÈLGICA)
M’ha sorprès que alguns que jo creia que eren amics, com Jordi Xuclà, no hagin fet ni una tru­cada
Al final del fran­quisme anàvem d’una situ­ació pit­jor a una de millor; ara és just a la inversa
Si surto ele­git com a sena­dor en les pro­pe­res elec­ci­ons, seré a Water­loo, a Girona i a Madrid

Cone­gut públi­ca­ment durant molts dies com l’enigmàtic “amic del pre­si­dent” que havia acom­pa­nyat Car­les Puig­de­mont en el seu viatge a l’exili, l’empre­sari gironí Josep Maria Mata­mala, que ara es pre­senta com a can­di­dat al Senat per la cir­cums­cripció de Girona, parla, en el que és la pri­mera entre­vista que con­ce­deix des que va mar­xar de Cata­lu­nya, de la seva situ­ació per­so­nal i política.

No puc començar l’entre­vista sense pre­gun­tar-li abans si es con­si­dera un exi­liat polític.
Una per­sona que no ha fet res, com és el meu cas, no es pot con­si­de­rar un exi­liat. Ara bé, una altra cosa és que, vist com es com­porta l’Estat espa­nyol, i veient que pas­sen coses que mai no ens hauríem ima­gi­nat, els advo­cats m’acon­se­llin que, per pura pre­caució, tin­gui un com­por­ta­ment que en algu­nes coses s’assem­bli al d’un exi­liat. Però jo, més enllà de sen­tir-me atra­pat per aquesta per­se­cució de l’Estat, no me’n con­si­dero. De cap manera.
Quan a l’octu­bre va acom­pa­nyar el pre­si­dent Puig­de­mont a Bèlgica, era cons­ci­ent que també anava a l’exili?
No. Jo l’acom­pa­nyava en el viatge d’anada, i havia pre­vist tor­nar l’endemà.
Per què hi va anar?
Per acom­pa­nyar-lo. Perquè a vega­des les cir­cumstàncies fan que hagis de fer allò que has de fer. El pre­si­dent no podia anar-se’n tot sol, acom­pa­nyat només per una altra per­sona de la seva con­fiança, cap a l’exili. Vaig creure que jo també l’havia d’acom­pa­nyar.
I per què s’hi va que­dar?
Perquè no el podia dei­xar sol. Havíem pre­vist que alguns con­se­llers es que­da­rien amb ell, però no tots els que estava pre­vist que es que­da­rien a Bèlgica ho van fer i van optar per roman­dre a Cata­lu­nya, molt legítima­ment, i per tant vaig pen­sar que jo m’havia de que­dar un temps més amb el pre­si­dent. I les cir­cumstàncies han fet que anés ajor­nant la data de tor­nada.
Fins i tot quan ja hi havia altres con­se­llers a l’exili...
Sí. Però és que jo em podia per­me­tre que­dar-m’hi un temps més. I vaig deci­dir fer-ho sense posar-hi un ter­mini.
De què es conei­xien, amb Puig­de­mont? Va ser qui el va empènyer a la política?
Ens vàrem conèixer als anys vui­tanta, en les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals. Jo anava a la llista de CiU a l’Ajun­ta­ment de Girona, que encapçalava Josep Arnau. I Puig­de­mont, que era peri­o­dista, va fer un arti­cle molt dur con­tra l’alcal­da­ble. Ens vàrem conèixer en aquell moment, perquè el vaig anar a bus­car per reba­tre el seu arti­cle. Ens vàrem dis­cu­tir molt, però a par­tir d’aquí vàrem bas­tir una bona amis­tat.
Fins al punt que el va empènyer a ell a entrar en el món de la política?
Ell ha estat sem­pre un ani­mal polític. Sem­pre ha fet política. Pot­ser és veri­tat que formo part dels que el vàrem pres­si­o­nar perquè hi entrés, però amb mi o sense mi ho hau­ria fet igual­ment. No en tinc cap dubte.
Se’n pene­deix, vista la situ­ació que patei­xen tots dos?
No. La situ­ació s’ha com­pli­cat, però no fins al punt de pene­dir-me de res.
Tor­na­ria a fer el mateix?
Sí. I tant!
El seu pare va ser un dels fun­da­dors de la lli­bre­ria Les Vol­tes de Girona, que va tenir un paper molt actiu en favor de la llen­gua cata­lana en els dar­rers anys del fran­quisme. La situ­ació actual, li recorda aquells moments?
Ara és molt pit­jor. El fran­quisme i la seva evo­lució fins a la tran­sició va ser un procés en el qual anàvem de molt mala­ment a bé. Ara és exac­ta­ment a la inversa: anem enrere. I cada cop és pit­jor. Sem­blava que vivíem en una democràcia con­so­li­dada i hem des­co­bert que no.
Es dona per fet que vostè és l’empre­sari que ha assu­mit la majo­ria dels cos­tos de la Casa de la República.
No és cert. Vaig assu­mir algu­nes des­pe­ses els pri­mers dies. Res més. La resta és una invenció.
No és l’empre­sari que ha finançat l’exili?
No. No és cert. Aquesta és una eti­queta que m’han vol­gut col·locar interes­sa­da­ment.
Quin paper hi ha tin­gut, doncs, econòmica­ment par­lant?
El d’aju­dar en els pri­mers dies. Res més.
Con­ti­nua sent el gerent d’Inca­tis, l’empresa que es dedica a orga­nit­zar esde­ve­ni­ments gas­tronòmics arreu de Cata­lu­nya. Recent­ment ha trans­cen­dit que l’havien apar­tat de l’orga­nit­zació del Fòrum Gas­tronòmic com a represàlia per la seva relació amb el pre­si­dent. És cert? Què hi ha de veri­tat?
És cert. He rebut una comu­ni­cació del Fòrum dient-me que pres­cin­dei­xen dels meus ser­veis. I ho fan com si fos un sim­ple proveïdor, quan en rea­li­tat nosal­tres som uns socis. Inde­pen­dent­ment del que deci­dei­xin els advo­cats, el fet cert és que me’n sento des­vin­cu­lat. Però jo con­ti­nuaré tre­ba­llant igual­ment en el mateix pro­jecte, i per tant pos­si­ble­ment a Girona hi aca­barà havent dos pro­jec­tes simi­lars.
La decisió que li han comu­ni­cat l’atri­bu­eix al seu suport al pre­si­dent Puig­de­mont?
Sí. I és cert que ells, com a empresa, n’han sor­tit per­ju­di­cats, d’aquesta situ­ació. Perquè en un pro­jecte que teníem a Galícia n’han sor­tit per­ju­di­cats. En el que no estic d’acord és que m’atri­bu­ei­xin a mi tota la culpa. Hi ha una guerra amb l’Estat. I l’Estat ens intenta per­ju­di­car a tots. I estic dol­gut bàsica­ment amb les for­mes i amb les men­ti­des que han dit.
Tenint en compte que la seva estada a Bèlgica va ser impre­vista, què li diu la família?
Des del pri­mer minut m’han donat suport. Quan me’n vaig anar, perquè no es pre­o­cu­pes­sin els pri­mers dies, a la família els vaig dir que estava malalt. Fins que amb el pre­si­dent una tele­visió ens va fil­mar a Bèlgica i el meu germà em va tru­car per dir-me: “El pròxim dia que esti­guis malalt, vigila que no et fil­min.” He rebut un gran suport fami­liar, tot i que no deixa de ser una situ­ació com­pli­cada.
L’ha sorprès alguna situ­ació, per bé o per mal?
He rebut moltíssi­mes mos­tres de suport per part de molta gent. No aca­ba­ria la llista de per­so­nes que han mos­trat interès per la nos­tra situ­ació, tant del pre­si­dent com la meva. Però de la mateixa manera que estic molt agraït per aques­tes mos­tres de suport, he de dir que també m’ha sorprès que d’alguns que jo con­si­de­rava amics, fins i tot del món de la política, no n’he sabut res. És el cas, per exem­ple, del fins ara dipu­tat al Congrés Jordi Xuclà. No ha fet ni una tru­cada per saber com estàvem. I m’ha sorprès.
Quina és la seva situ­ació legal? A vostè el man­te­nen inves­ti­gat per un pre­sumpte delicte d’enco­bri­ment, perquè anava d’acom­pa­nyant de Puig­de­mont quan va ser detin­gut a Ale­ma­nya. Però no va anar a decla­rar. Ha rebut noves cita­ci­ons?
En aquests moments tinc la meva residència legal­ment fixada a Bèlgica. I aquí no he rebut cap citació. Es diu que m’acu­sen d’enco­bri­ment perquè anava amb el cotxe del pre­si­dent quan el van dete­nir a Ale­ma­nya, però jo no he rebut cap citació. Sabent-ho, els meus advo­cats han ofert que jo declari per vide­o­con­ferència, però crec que no han rebut cap res­posta.
Ha tor­nat a tre­pit­jar Cata­lu­nya en alguna ocasió?
He anat i vin­gut sense pro­ble­mes fins al mes de març de l’any pas­sat.
Per què es pre­senta al Senat?
Soc mili­tant de Con­vergència des del 1976, i ja havia estat en la política activa durant vuit anys. No he dei­xat mai la política. Una altra cosa és que ara ho faig pre­sen­tant-me a les elec­ci­ons. És una nova etapa. El pre­si­dent m’ho va pro­po­sar i ho vaig accep­tar. Em sem­bla que és un moment oportú, entre d’altres coses per veure quin marge democràtic té l’Estat. I, no el vull enga­nyar, això també em per­metrà mesu­rar quina és la meva situ­ació per­so­nal.
Què els diria a aquells que pen­sen que el seu prin­ci­pal mèrit per ser a la llista és ser amic del pre­si­dent Puig­de­mont?
Que s’equi­vo­quen. Els diria que vaig començar a mili­tar en política l’any 1976, que vaig ser vuit anys regi­dor a Girona, i que vaig ser tretze anys pre­si­dent del comitè local de CDC a Girona. Si algú creu que tot i això el meu prin­ci­pal mèrit és ser amic del pre­si­dent, un fet del qual no tinc per què ama­gar-me’n sinó tot al con­trari, és lliure de pen­sar-ho, però s’estarà equi­vo­cant.
Vostè ja havia estat en el món de la política, però feia anys que n’estava apar­tat. Ho viu com un retorn?
És que no n’havia estat mai, d’apar­tat. Vivia la política d’una altra manera. Acom­pa­nyar el pre­si­dent també ha estat una manera de fer política. Ara serà una nova etapa. Es pot fer política de mol­tes mane­res.
Té garan­tit que podrà pren­dre pos­sessió si surt ele­git?
I per què no? Com­pleixo tots els requi­sits per poder-ho fer, si soc ele­git. Fixi’s en quin parany men­tal ens volen fer entrar: allò que és nor­mal esdevé insòlit, com és el cas de ser ele­git en unes elec­ci­ons. I, per con­tra, esdevé una pos­si­bi­li­tat rao­na­ble allò que hau­ria de ser un escàndol, com és el fet de no pren­dre pos­sessió havent estat esco­llit.
I si és ele­git, dei­xarà Water­loo per Madrid? Dei­xarà el pre­si­dent i tor­narà a Girona o a Madrid?
Seré a Water­loo, a Girona i a Madrid. Si hi ha euro­di­pu­tats que viuen part de la set­mana a Madrid i tre­ba­llen a Brus­sel·les, per què no puc viure part de la set­mana a Brus­sel·les i tre­ba­llar a Madrid?
El pre­si­dent ha dit que si surt ele­git euro­di­pu­tat i té l’acta, tor­narà a Cata­lu­nya. És cert? Se’l creu?
Tot el que ha dit fins ara ho ha com­plert. Pot­ser hi hagi qui ha fet inter­pre­ta­ci­ons errònies de la rea­li­tat per interès par­ti­dista. Però estic con­vençut que les per­so­nes de bona fe saben des­xi­frar la veri­tat enmig de tant soroll interes­sat.
Hi ha qui li retreu que no va tor­nar després del 21-D.
Va dir que tor­na­ria si era ele­git pre­si­dent. I algú no va con­vo­car el ple que l’havia d’ele­gir, incom­plint d’aquesta manera l’acord que hi havia.
Quina feina s’hi ha d’anar a fer, al Senat i al Congrés? S’ha de col·labo­rar amb el govern que hi hagi? O con­ti­nua posant com a con­dició ‘sine qua non’ que es reco­ne­gui el dret a la inde­pendència?
Junts per Cata­lu­nya no defu­girà mai les urnes. Mai. I no defu­gi­rem cap àmbit on defen­sar els interes­sos dels cata­lans i els drets de Cata­lu­nya. Per tant, ani­rem a Madrid, a Brus­sel·les i on cal­gui a fer sen­tir ben fort la veu i la força de Cata­lu­nya. Això no vol dir que ani­rem a blo­que­jar res ni a ser els del “no a tot”. Al con­trari: volem fer política i farem política. I fer política passa per defen­sar la nos­tra posició, que no és altra que el dret d’auto­de­ter­mi­nació i la fi de la repressió.
Si de vostè depengués, qui pre­fe­ri­ria que governés Espa­nya: Pedro Sánchez o Pablo Casado? Tem un govern a l’estil del d’Anda­lu­sia?
Aquest és un altre parany al qual se’ns sot­met. Nosal­tres volem i pre­fe­rim un govern espa­nyol que res­pecti Cata­lu­nya, que sigui valent per afron­tar el repte polític català i que no ens faci xan­tatge dient que els altres són pit­jor. No inves­ti­rem ningú només per evi­tar que un altre arribi a La Mon­cloa; nego­ci­a­rem amb qui sigui prou valent per com­por­tar-se com una democràcia del segle XXI.
Com creu que aca­barà el judici de l’1-O?
Crec que Espa­nya no es pot per­me­tre una sentència con­dem­natòria. Els governs euro­peus i l’opinió pública euro­pea han des­co­bert que Espa­nya no és només aquell país simpàtic on pas­sar les vacan­ces, sinó un país on el govern pre­fe­reix pegar als votants que no escol­tar-los. I això Madrid ho sap per­fec­ta­ment. Han per­dut, per gole­jada, la bata­lla inter­na­ci­o­nal, i en bona part és gràcies a la feina que fan el pre­si­dent Puig­de­mont i el Con­sell per la República.
També hi havia qui deia que Espa­nya no es podia per­me­tre que entres­sin a presó.
Sí. Però des que són a presó i ha començat el judici l’escàndol ha arri­bat a extrems molt ele­vats. Han vol­gut cons­truir un relat que se’ls des­munta a mesura que passa el judici i queda palesa la falta de pro­ves. I en això tenen un pro­blema, perquè tot ple­gat serà jut­jat, de nou, en tri­bu­nals euro­peus on els jut­ges sí que són inde­pen­dents.
Si la sentència és con­dem­natòria, quina ha de ser la reacció?
Els cata­lans no ho podem accep­tar.
I això què vol dir?
Que s’haurà de reac­ci­o­nar fent el que en aquell moment es deci­deixi. Però més que par­lar de quina reacció hi ha, l’impor­tant és que hi sigui. I que es dugui a la pràctica sense com­ple­xos.