La història, senyor Junqueras

La Vanguardia en català | 08/05/2015 - 00:00h


Ignacio Martínez de Pisón


En un programa recent de La Sexta noche, el líder d'ERC, Oriol ­Junqueras, afirmava que la ma­joria dels estats europeus actuals es van fundar el segle passat. Amb això ­donava a entendre que una eventual secessió de Catalunya no només no tindria res d'estrany, sinó que formaria part de la normalitat històrica. Si tants països han fet aquest pas, per què no Catalunya? I si això forma part de la normalitat, per què s'han de témer grans dificultats o conseqüències traumàtiques? Com va dir fa poc un altre candidat d'ERC, l'actor Juanjo Puigcorbé, "Torremolinos es va segregar de Màlaga i no va passar res". Avall que fa baixada: segons alguns, això de Catalunya respecte a Espanya no seria gaire diferent d'una simple ­reordenació d'un terme municipal.

Que Junqueras recités la llista de països que s'han independitzat al llarg del segle XX no és inhabitual: li he sentit dir el mateix en altres entrevistes. I, malgrat això, no he vist que després ningú s'hagi pres la molèstia de comprovar la veracitat d'aquesta afirmació. Fem-ho. Actualment els estats socis de la Unió Europea són vint-i-vuit. Quants (encara que les seves fronteres no sempre coincideixin amb les d'ara) existien abans de començaments del segle XX? Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Portugal, el Regne Unit, Romania i Suècia. En aquest grup també ­podríem incloure Bulgària, que, malgrat que no va obtenir la plena sobirania res­pecte a l'imperi otomà fins al 1908, s'havia constituït com a principat independent el 1878. Catorze països d'un total de vint-i-vuit, de manera que sembla arriscat parlar de ­majories.

Però donem un cop d'ull a la història d'aquests altres catorze països, els que van sorgir al llarg del segle. Alguns van néixer entre la devastació que va deixar la Primera Guerra Mundial, començant per Àustria i Hongria (retalls de l'antic imperi), conti­nuant per Polònia (un territori que s'havien dividit tradicionalment les potències veïnes) i Finlàndia (que havia format part de l'imperi rus des de principis del XIX), i acabant per les repúbliques bàltiques de Lituània, Letònia i Estònia. Aquestes últimes només van poder gaudir de la independència durant dues dècades abans que, amb les convulsions de la Segona Guerra Mundial, fossin engolides per l'URSS. Molts anys després, ja a la dècada dels noranta, l'esfondrament soviètic va tornar a alterar el tauler de la geopolítica. No només les tres repúbliques bàltiques van recuperar la seva antiga sobirania, sinó que va ser llavors quan van sorgir alguns dels països actuals de la UE que no havien estat mai independents: d'una banda, Eslovènia i ­Croàcia, i, de l'altra, Eslovàquia i la República Txeca, peces despreses d'aquelles amalgames (Iugoslàvia, Txecoslovàquia) que els tractats internacionals havien pres al final de la ­Primera Guerra Mundial. Entretant, dos enclavaments mediterranis, aprofitant la imparable marea descolonitzadora del moment, s'havien escapolit de la vella administració britànica per constituir-se com a estats independents: Xipre ho va fer el 1960 (encara que enfrontaments posteriors entre comunitats li van arrencar un tros de territori a favor de l'Estat fallit de la República Turca del Nord de Xipre), i Malta, el 1964. Aquest cop d'ull ràpid a la història dels nostres socis europeus mostra clar i net que el naixement de nous països i la creació de noves fronteres solen ser conseqüència de grans daltabaixos o convulsions de ­caràcter global: guerres mundials, enfon­sament d'una gran potència. Res a veure, per tant, amb segregacions municipals irre­llevants com la de Tor­remolinos. Se m'acut que, actualment, només un esfondrament eventual de la UE podria ­donar lloc a una reor­denació ter­ri­torial del ­tipus de les­­­­­ an­te­riors. Però la UE, que ha rebut algunes sacsejades arran de la crisi financera i el deute grec, sembla que no corre el risc de desplomar-se com es va desplomar l'URSS. I la pregunta és quants catalans voldrien que la UE s'enfonsés si això els proporcionés l'ocasió històrica de fer realitat el somni d'indepen­dència...

Ara m'adono que no he citat un dels vint-i-vuit països de la Unió. Em refereixo a Irlanda, l'únic d'aquests països europeus que va obtenir la independència al marge de les grans ­ma­rees de la història. Va ser el 1922, després d'una guerra contra els anglesos que va durar dos anys i mig, i just abans d'embrancar-se en una guerra civil que va durar un any més. ­Irlanda va ser precisament un dels pocs exemples que Junqueras va adduir en l'entrevista de La Sexta noche per sustentar les seves tesis respecte a Catalunya: no sembla bona idea invocar aquest precedent. El passat, senyor Junqueras, no és un bufet lliure del qual cadascú pot ­agafar el que vulgui i tant com en vulgui. L'historiador (i Junqueras ho és) té el deure de situar els fets en el seu context per mirar d'il·luminar-los i dotar-los de sentit. L'historiador ha d'escoltar el que els fets ens ­volen dir, i no obligar-los a dir el que a ell li agradaria sentir.