Cueta tallada

La Vanguardia en català | 08/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Encara que la política és un territori farcit de miracles i transformacions, poques ­vegades s'ha vist una metamorfosi tan extraordinària com la de Pablo Iglesias, i tan ràpida que gairebé emula el famós Gregor Samsa kafkià. No fa ni un any, va arribar amb la cueta al vent, va semblar que seria el terror de castes, reis i poders financers, i aviat la trinxera dels platós va substituir el dur asfalt.

Eren els temps de la nova revolució amb aires veneçolans, i en els saberuts programes dels seus politicòlegs experts, es parlava de no pagar el deute públic, garantir una renda bàsica universal, sortir de l'euro, nacionalitzar les companyies elèctriques, la banca, els transports, proclamar la república, prohibir la tauromàquia, prohibir els desnonaments, jubilar als 60 anys i fins i tot plantejar un salari màxim permès. Així es presentava el company Pablo, homenatge vivent de l'altre Pablo, el que havia inventat el so­cialisme veritable. I de mite sortint a mite entrant, el vendaval Podem va sacsejar el vas de la política.

Respecte a Catalunya, tot eren braços oberts, sí al referèndum, sí al dret a decidir, sí a l'autodeterminació, i sí a escoltar la veu del poble català, que finalment ja no parlaria per a un cor de sords. Però alguna cosa va passar en el procés de l'asfalt al plató, i, a mesura que creixien les expectatives, som­reien les enquestes i es glorificaven les noves promeses, s'anaven perdent les coherències radicals. Ja no sortiríem de l'euro, res de renda universal; els toros, ni tocar-los; el rei, un simpàtic personatge de Joc de trons; la casta, plena de Bonos, Zapateros i altres amics; la república, per més tard; el no als desnonaments, reconvertit en ­alternativa habitacional, i la llista de nacionalitzacions, desapareguda del mapa.

I, tornant a Catalunya, dret a decidir sí, però de cartró, res d'exercir-lo; la unitat del català i el valencià, no se sap, coses de la filologia; el corredor me­diterrani, un tema difícil, no sabria respondre-li; i el poble català, molt simpàtic, estalviador i que es quedi a casa. En el procés de transformació ja no era un líder, sinó el mes­sies del poble, algun company se n'havia anat amb altres companyies, i Vene­çuela i l'Iran eren menys properes. I aleshores va aparèixer el canvi més definitiu: ja no eren neocomunistes, o post- revolu­cionaris, o la nova esquerra, ara eren socialdemòcrates, feliços habitants del desitjat centre on s'amuntega la perversa casta.

Per descomptat, tothom té dret a evolucionar, encara que, respecte al tema català, més aviat han devolucionat, però és el que té el subtil encant del poder. Tot i així, això de no saber si el català i el valencià són la mateixa llengua, és evolució, devolució o ignorància pallussa? I això del corredor, no en sap res, d'una infraestructura bàsica per a l'economia? En fi, que el company Pablo va arribar amb cueta revolucionària i ja se l'ha tallat.