Mas: somriures i llàgrimes

La Vanguardia en català | 08/06/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Quan Mas somriu, ensenya les dents superiors com un ratolí, circumstància que en la famosa xiulada del Camp Nou no es produeix. Per comprovar-ho, només cal fixar-se una mica en les desenes de fotos del president que trobem al cercador de Google. El rictus que van revelar les imatges de la xiulada, en canvi, coincideix amb el de les fotos d'estudi: unes fotos propagandístiques, que mostren, se suposa, un president serè i confiat en ell mateix. Serè i con­fiat en ell mateix, Artur Mas va contemplar l'escena del Camp Nou mentre, al seu costat, el Rei tancava els ulls, humiliat per 100.000 espectadors.

De serè i confiat, n'ha semblat sempre. Serè i confiat va guanyar les eleccions del 28 de novembre del 2010, mesos després de la duríssima sentència del TC sobre l'Estatut (28 de juny). Apareixia com el líder fort i solvent que podria esmenar les debilitats i els embolics del tripartit. Els electors li havien concedit una confortable, per bé que insuficient majoria de 62 diputats i ell, amb el projecte de pacte fiscal, pretenia compensar les ferides de la sentència. En el seu primer discurs de cap d'any va recomanar precisament a tots els catalans "serenitat i fermesa". Aquell primer mandat va ser més econòmic que polític, Mas abanderava l'austeritat en positiu. Les seves receptes, en comunió amb el PP, eren liberals.

Fins que va arribar la gran manifestació del 2012. Pocs dies després, el dia 22 de setembre, es va reunir a la Moncloa amb Mariano Rajoy. Dues hores de disputa ­sobre el pacte fiscal. Serè i segur d'ell mateix, Mas va anticipar tot seguit les elec­cions buscant una majoria excepcional per al "dret a decidir". Els cartells elec­torals mostraven el candidat amb els braços oberts sobre un fons de senyeres com un mar embravit i contemplant els electors amb un rostre serè, confiat, molt semblant a la cara de la xiulada. Els braços oberts i el posat de Mas en aquells pòsters coincidien, tanmateix, segons van demostrar els cinèfils, amb un fotograma del Moisés de Charlton Heston a Els deu manaments: les aigües del mar Roig s'obren per deixar passar al poble català vers la llibertat somiada. "Voluntat d'un poble". Moisès Mas obria el camí de la terra promesa.

Serè i confiat, va assumir Artur Mas els seus 12 diputats menys. De seguida els arguments es van readaptar a la nova realitat: al Parlament, va dir, hi ha una "majoria clara" a favor del "dret a decidir". Va abandonar el vocabulari liberal i va passar la investidura amb "accent social". Serè i confiat ha maldat des de llavors en la nova senda. La competició pel lideratge del procés ha estat ondulant. Junqueras semblava que podia arrabassar-li el bastó de comandament. Però el president ha resistit: malgrat la inevitable persistència de les retallades, malgrat el pes de la corrupció (confessió de Jordi Pujol, embargaments del cas Palau, dimissió d'Oriol Pujol) i malgrat que va fomentar el referèndum del 9-N per una via intermèdia (ni confrontació legal ni obediència a la legalitat), tàctica que va permetre aquell simulacre de votació que l'independentisme va celebrar i la Fiscalia va castigar amb una querella. Mas ha persistit, a més, malgrat que no ha aconseguit ficar ERC al sac de la llista unitària.

Serè i confiat, s'acaba de declarar vencedor de les municipals, tot i que les xifres de CiU freguen els resultats de l'any 1979, quan la CDC de Pujol encara no havia ­arribat, gràcies a l'enfonsament d'UCD, a l'estatus de pal de paller. I serè i confiat s'afanya a deixar anar el llast d'un partit cremat i d'una coalició que agonitza. Ja és en marxa la Llista del President. No serà la llista unitària, ­però s'omplirà de personalitats de relleu (inclòs algun independentista d'Unió). Serè, confiat, serpentejant, Mas canvia una altra vegada de pell.

Que un abrupte itinerari sigui afrontat amb la impassible expressió del Camp Nou té mèrit. El vaig descriure mesos enrere com l'impertorbable jugador de pòquer. Però aquests dies he recordat una característica de la seva personalitat encara més meravellosa. La seva capacitat de reconvertir els ressentiments personals en discurs ideològic. Sembla que les llàgrimes que Mas ha hagut de vessar són la seva gasolina. Vegem-ho. Dies després de les eleccions, Mònica Terribas li va preguntar per Podem. No en va fer cap anàlisi: es va limitar a recordar, amargament, que Pablo Iglesias havia retret a David Fernández l'abraçada amb el president. Tampoc ha analitzat el fenomen Ada Colau, però sí que li retreu una cosa que l'afecta: "¿És més important pagar el deute o pagar a les farmàcies?", lamenta davant la pretensió de Colau de cobrar el deute a la Generalitat.

Des del dia en què Pasqual Maragall es va emportar una presidència que considerava seva, Mas no ha deixat de raonar políticament partint de les seves ferides. Es va estar mesos sense dirigir-se a ­Maragall com a "president". L'interpel·lava amb un displicent "senyor Maragall". En l'entrevista que li va fer el nostre director va dir: "Dues vegades vaig passar per les forques caudines!". Dues vegades, no. Maragall havia vençut en vots, cosa que donava al primer tripartit un plus de legitimitat. Mas ho va viure com un afront personal i, encara que amb el president Montilla es va relaxar, no va deixar de recordar en públic les penalitats d'aquells anys d'oposició. Penalitats que, segons sembla, no mereixia.

El full de ruta del procés persisteix perquè Mas persevera. Uns l'aplaudeixen per això, d'altres li'n fan retret. Aviat en sabrem el desenllaç. És una perseverança, serena i confiada en aparença. Però revela un fons interior molt shakespearià.