Després de les municipals La Vanguardia en català | 08/06/2015 - 00:00h  Josep Miró i Ardèvol El resultat de les eleccions al microcosmos de Barcelona és conseqüència d'una crisi marcada per la injusta distribució dels seus costos i pel mal funcionament de les institucions polítiques, partits, Govern i Parlament. La falta de visió humana i social, de capacitat per aportar respostes, defineix el problema que es trobarà el 27-S Mas, i per extensió ERC si continua tan lligada a CDC. No cal ser marxista per observar com els efectes de la contracció de l'economia esquerden aquest model de societat. L'idealisme que la il·lusió per la independència exprés superaria el problema de la desigualtat i la injustícia, amb la promesa d'un Edèn, ha fracassat, entre altres raons, per la manca de credibilitat dels protagonistes. Si al setembre es forja una àmplia candidatura de la nova esquerra, l'ensurt del poder polític establert pot ser considerable. Barcelona ho constata: relacionant el vot per districte amb la renda familiar (disponible per càpita) s'observa una gran correlació en el sentit següent: als districtes de renda més alta guanya Trias, tant més com més gran és la diferència amb la mitjana de la ciutat. Guanya Colau als de menys ingressos i més pèrdua de renda des del 2007, amb l'excepció parcial de Ciutat Vella. Un districte amb una renda clarament per sota de la mitjana, però que augmenta amb la crisi, en lloc de disminuir. La causa és la immigració dels bobos, bourgeois bohème, cap aquesta zona de la ciutat; milloren la renda però no voten CiU. Colau guanya entre els més perjudicats per la crisi. Tota una lliçó. Entenguem-nos: sempre ha existit una divisió social i política de l'espai, abans representada per PSC i CiU, però es tractava de forces que soldaven les clivelles socials en lloc d'aprofundir-les. Avui cap de les dues, per raons diferents, està en condicions de fer aquella funció. La contesa política no passa pels ponts sinó pels fossars. A Barcelona, a la seva àrea metropolitana, i a la de Tarragona, on viuen la meitat dels catalans, s'han accentuat les diferències de classe, produint un doble conflicte, social i espacial, que recorda -que no reprodueix- l'existent a Barcelona en tota la primera meitat del segle XX. La resposta política és social i econòmica, però no formulada en els termes clàssics, paraules, paraules, sinó encarnada en una pràctica viva i immediata. |
|
|