Mas, el futur


 08/06/2016 00:58

Dues idees recorren aquests dies algunes llengües prolixes del procés, que salten del bassal com simpàtiques granotetes, àvides d’un bassal millor. Una és que Artur Mas no havia d’haver fet el pas al costat, perquè calia deixar-se cremar a la pira de la CUP, per esdevenir un heroic monticle de cendres. Quin bell cadàver per a l’èpica nacional! I l’altra idea, perpetrada per les mateixes llengües, és que ara que ha sobreviscut, pesa massa i que el seu pas al costat ha de ser un pas enrere, confirmant la vella màxima que la pèrdua del poder
implica perdre molts amics. Amics
o presumptes, que ja se sap. Des d’aquesta perspectiva, Mas no tenia opció: o moria en la caça de bruixes cupaire o mor ara per inanició política, relegat a la categoria de notable jubilat. Sorprenent? En el meu cas, el que em sorprèn no és el fet, sinó la pressa a demanar el seu cap per part dels qui, fa dos dies, li feien l’onada amb desmesurat entu­siasme.

Dit això, certament l’important no són els saltirons de la granota, sinó el ­paper que Mas ha de tenir en la realitat catalana sorgida després de la ­seva sortida, tant en el refundat partit com en el global del procés inde­pendentista. Estalvio debat sobre si havia de fer el famós pas o no, perquè és evident que si no l’hagués fet, ara no ens preguntaríem pel seu present i el seu futur polítics. Senzillament, hauria entrat al museu. Com que, al ­contrari –i malgrat alguns–, està molt viu, la qüestió és prou rellevant ­perquè Mas ha sumat, al seu lideratge polític, el lideratge moral que va acumular amb la seva decisió, i aquest capital s’ha d’administrar amb intel·li­gència.

Des de la meva perspectiva, algunes reflexions. La primera és òbvia: no podem perdre cap gran actiu sobiranista i molt menys el líder que va moure tot l’espai central cap a l’independentisme, es va enfrontar a l’Estat i està imputat per això penalment. Només els països mesells i immadurs tiren per la borda els seus millors actius, a la primera tempesta. La segona deriva de la primera: Mas ha de mantenir una alta capacitat de decisió i per això sembla necessari el càrrec de president executiu del nou partit, la qual cosa no desmenteix la necessitat d’un equip directiu se­riosament renovat. Però hi ha una cosa clara: un Mas sense poder és un Mas que no pot exercir ni la seva ­capacitat estratègica ni el seu lideratge. I si s’està d’acord amb el primer supòsit, el segon cau com llei de Newton. Finalment, ha de quedar clara la bicefàlia Mas-Puigdemont i el paper divers que tots dos han d’exercir, un a Palau i l’altre al partit, lliure de ser fins i tot crític amb el govern. I pel camí, estructurar el debat de les ­­i­dees.

Aquestes són les dues opcions: la jubilació o el lideratge. No hi ha tercera via, perquè el pas al costat del pas al costat és una sibil·lina manera de jubilar-lo, amb copet a l’esquena. Propi de granotetes saltirones.