POLÍTICA
BARCELONA - 8 juny 2017 2.00 h

La foto va sortir moguda

 En l’anunci del 9N, el desembre del 2013, hi ha tres dirigents inhabilitats per haver propiciat la consulta, tres partits o sigles que han acabat desapareixent i quatre polítics que ja no estan en la primera línia

 L’enorme distància respecte a l’escenari actual posa de manifest el frenetisme dels últims anys i el canvi accelerat de lideratges

ANNA BALLBONA - BARCELONA
Unió,CDC i la federació de CiU ja no existeixen, i ICV ha passat a formar part del nou partit dels comuns

La foto s’ha capgirat de dalt a baix. Es diria que la imatge del dijous 12 de desembre del 2013 va sortir moguda, tenint en compte els camins tan variables que han acabat agafant els que aleshores hi sortien. Entre la foto de l’anunci de la data i pregunta de la consulta del 9-N, que s’acabaria celebrant com una mobilització de caràcter popular, i la foto que es produirà demà, amb el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras al capdavant, les diferències seran notòries. Seran més de set, segur.

Si comencem per fer un recompte a vista d’ocell de com s’ha mogut aquesta foto de fa només tres anys i mig, podem resseguir-hi la traça dels canvis i convulsions polítiques que ha experimentat el país. De les deu persones que hi apareixen, tres ja han estat condemnades a inhabilitació per a càrrecs públics, per haver posat precisament les urnes el 9-N: són l’expresident Mas (ara relegat al càrrec de president del PDeCAT, sense funcions executives), l’exvicepresidenta Joana Ortega (que va deixar la política quan Unió va abandonar el govern de Mas i, després, la federació amb Convergència) i l’exconseller de la Presidència Francesc Homs (que ha hagut de deixar l’escó de diputat al Congrés a causa de la sentència del 9-N). Aquestes inhabilitacions deixen un camp sembrat. La judicialització de la política catalana ha convertit en habituals les escenes de dirigents sobiranistes acudint als jutjats: és el cas de les querelles contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (que el dia de la foto de l’anunci del 9-N era encara presidenta de l’ANC), i la resta de membres sobiranistes de la mesa del Parlament. Sobre la foto que es faci demà surarà el pes d’aquestes querelles (la darrera, sobre la consellera de Governació, Meritxell Borràs, per la compra d’urnes pel 9-N) i el pes dels avisos que ja ha rebut el govern.

Més diferències: del 12 de desembre del 2013 fins ara han desaparegut tres partits o sigles. Hi ha una formació que ha quedat totalment extingida, la històrica Unió Democràtica, després que el seu intent de sobreviure en solitari naufragués i fos engolida per l’enorme deute que arrossegava. La federació de CiU es va dissoldre un any i mig després d’aquesta foto, mesos després del 9-N, arran de les discrepàncies dels democratacristians amb el full de ruta independentista de Mas i els convergents. I hi ha un tercer partit que desapareix de la foto, CDC (se’n manté un nucli a efectes legals). De resultes del cataclisme que provoca la confessió d’evasió fiscal de l’expresident Pujol –el 25 de juliol del 2014, quan faltaven tres mesos i escaig per al 9-N– i de l’estela de la corrupció que afecta el partit, decideix fundar-ne un de nou, el PDeCAT.

Entre els deu dirigents polítics que apareixen a la foto, quatre han deixat la primera línia política: l’exdiputat de la CUP David Fernàndez (encara que manté ben viu el seu activisme, ja no es va tornar a presentar a les eleccions del 27-S, com marquen els estatuts dels anticapitalistes); Joan Herrera (va ser rellevat en el lideratge d’ICV, ja no va repetir al Parlament i tampoc va acabar anant al Congrés); Ramon Espadaler (no se’n va sortir en l’aventura en solitari d’Unió i ara intenta crear un partit que ocupi aquest espai); i la mateixa Joana Ortega, que, segons s’ha apuntat darrerament, podria sospesar encapçalar la llista del PDeCAT a Barcelona a les properes municipals. Encara que sigui per motius diferents, no deixa de ser una mostra viva de fins a quin punt el sistema polític català ha viscut una sacsejada en els darrers anys i un ritme frenètic de canvis, també en els seus lideratges i en la distribució de forces.

Qui el 12 de desembre del 2013 semblava el líder insubstituïble al capdavant del procés sobiranista, dos anys i escaig després faria “un pas al costat” forçat pel resultat de les eleccions plebiscitàries que es derivarien de l’escenari post 9-N (les del 27 de desembre del 2015). Així, Mas va fer lloc a Carles Puigdemont, qui ara serà l’encarregat d’anunciar la data i pregunta del referèndum, que, segons el govern i la CUP, ara sí que ha de ser un referèndum de veritat. Però és que, a més, Puigdemont ja ha dit que no serà el candidat del PDeCAT en unes futures eleccions a la Generalitat. Demà tindrà al seu costat el vicepresident Junqueras (els dos sota l’aixopluc de la llista conjunta de Junts pel Sí, que aquell llunyà 2013 ni s’ensumava). Si en la foto de l’anunci del 9-N Junqueras apareixia com a cap de l’oposició i soci preferent de CiU (junt amb la número dos d’ERC, Marta Rovira), ara serà l’encarregat de dirigir la maquinària del referèndum. I a la llarga, aspira a convertir ERC en la força hegemònica del sobiranisme.

Ens queden dos noms més de la foto: Joan Mena i Jordi Turull. Mena era aleshores diputat per EUiA al Parlament, i ara ho és per En Comú Podem al Congrés. Un altre gran canvi són les confluències dels comuns en les últimes eleccions, fins a la creació del nou partit, Catalunya en Comú, que vol ser la força referencial de l’esquerra per a governar a Catalunya. Turull és, curiosament, el valor més estable: el 2013 era president del grup parlamentari de CiU, i ara ho és també, però de Junts pel Sí.

La pregunta amb branca.
La formulació de la pregunta del 9-N va suscitar un llarg debat entre les formacions polítiques que hi donaven suport. Tot plegat va acabar resultant en una doble pregunta, plantejada per fer contents Unió i ICV: “Vol que Catalunya sigui un Estat?” “Vol que aquest Estat sigui independent?” Aquesta vegada el govern ja ha dit que la pregunta serà una, clara i binària. En els darrers mesos la feina de Junts pel Sí i la CUP s’ha centrat més en les lleis de desconnexió.