EL FUTUR DE CATALUNYA

ENRIC MARÍN

Periodista

La teoria del suflé sobiranista

Passi el que passi el 27-S, l'independentisme ocuparà el centre del debat polític uns quants anys més


DIMECRES, 8 DE JULIOL DEL 2015

Una metàfora recurrent per referir-se al procés sobiranista és la de la teoria del suflé. És una imatge que pretén rebaixar l'emergència de l'independentisme atorgant-li poca durabilitat i consistència. No és una metàfora particularment agressiva o ofensiva. Hi ha qui ha explicat la recent centralitat política del sobiranisme comparant-la amb un estat d'alteració de la percepció de la realitat provocada per les propietats psicotròpiques d'un porro colossal... Tornem al suflé. Parlem d'un plat cuinat al forn i fet a base de beixamel i clara d'ou al punt de neu. A la temperatura adequada, el suflé multiplica el seu volum, però quan surt del forn es refreda i es contrau. Així doncs, la imatge del suflé suggereix la idea que el sobiranisme és el resultat d'una mena de sobtada febrada col·lectiva que baixarà tan acceleradament com s'ha enfilat en el termòmetre.

DARRERAMENT es parla molt del baix estat anímic de l'independentisme. Hi ha qui hi veu en aquest suposat refredament un clar símptoma de la baixada del suflé sobiranista i de l'inici del retorn a la normalitat. Bé, podria ser que, no convocant eleccions fa uns mesos, el president Mas deixés passar una oportunitat especial. El que ara es diu una finestra d'oportunitat. I, certament, les oportunitats no es programen; s'aprofiten o no s'aprofiten. Però, independentment d'aquesta consideració, la imatge del suflé és molt desafortunada per explicar el decantament massiu del catalanisme polític cap a postulats sobiranistes i independentistes.

En primer lloc, la centralitat política de l'independentisme és el resultat d'un procés de cocció lenta, que es fa molt visible a partir del 2010, però que comença a prendre forma consistent des de la segona legislatura d'Aznar. En segon lloc, se sustenta sobre unes bases sòlides i objectives. Tant des d'una perspectiva econòmica, com política o cultural. Ras i curt: la construcció del projecte d'Espanya que ha pres forma en les darreres dècades és incompatible amb un projecte nacional català basat en un model econòmic equilibrat i productiu, la renovació d'un sòlid sistema cultural propi i la consolidació del l'Estat del benestar. Es podria objectar que el projecte espanyol es pot modificar per acollir la singularitat catalana. Però es tracta d'una esperança decididament naïf. Cap indici fàctic o racional abona aquesta hipòtesi. Al cap i a la fi, tot és qüestió de poder. I les xarxes de poder consolidades a Espanya són excepcionalment rígides. Referint-se al repartiment del poder econòmic, l'economista Miquel Puig feia notar recentment que a Espanya mai no s'han posat les bases d'una solidaritat interterritorial racional. Els més rics (Espanya foral) no paguen; els beneficiats per l'efecte capitalitat (Madrid) es presenten com a víctimes; els crònicament subsidiats (l'Espanya meridional) impugnen tota idea de canvi que signifiqui modificació de l'statu quo, i els més gravats (eix mediterrani) ja s'han cansat de pagar. Un trencaclosques sense solució.

Per ACABAR-HO d'adobar, les prioritats d'inversió pública dissenyades per la poderosa tecnoestructura de l'estat són sistemàticament alienes als interessos de la societat catalana. Per si no n'hi ha prou, cap de les combinacions de governació possible a Espanya (PP-C's; PP-PSOE; PP-PSOE-C's...) fan creïble una reforma constitucional que reconegui de forma conseqüent el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol. Ni tan sols la més que improbable coalició de PSOE i Podem. Només cal parar l'oïda a declaracions, o fullejar programes. No cal una gran sagacitat política per sospitar que sense reconeixement explícit de l'estat de realitat nacional catalana no hi ha cap possibilitat d'encaix català basat en indefinides i boiroses terceres vies. Per això ja no parlem del problema català; parlem del problema espanyol. Per al catalanisme ja no té cap sentit subordinar el procés constituent català a un hipotètic procés constituent espanyol. La conclusió és òbvia: passi el que passi el 27-S, l'independentisme ocuparà el centre del debat polític uns quants anys. No és un suflé. Ha vingut per quedar-se.

El capteniment de l'estat espanyol respecte a Catalunya recorda la sort del protagonista de l'excel·lent novel·la de James M. Cain, El carter sempre truca dues vegades. En primera instància, Frank aconsegueix eludir la seva responsabilitat; però, quan creu que ja se n'ha sortit, un accident acaba amb el seu somni i, de passada, el condemna. Pel que fa a l'encaix de Catalunya, l'estat no va saber aprofitar l'oportunitat del marc democràtic obert amb la mort de Franco. Anys més és tard, ja massa confiat, l'Estat es va negar en rodó a veure cap virtut en la proposta federalista del president Maragall... Efectivament, el carter sempre truca dues vegades.

Professor de Comunicació (UAB)
.