Arrogància d'Estat

La Vanguardia en català | 08/07/2015 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


No és que em mami el dit a l'hora d'observar el debat polític, no. Sé que estem parlant de poder i, per tant, del control dels aparells de l'Estat que, ni que a la majoria de catalans ens caiguin molt lluny, sabem que hi pinten molt. Tant, que fins i tot s'entén que els pocs catalans que són més coneixedors de la seva força perquè hi han tingut tractes sovintejats siguin els més reticents a creure que ens en podrem escapar. I s'entén que els qui el coneixen bé, l'Estat, o perquè n'han estat usufructuaris de sempre -aquells alts funcionaris que transmeten el "sentit d'Estat" de besavis a besnéts-, o perquè havent-lo conegut de fa poc n'han quedat fascinats, donin per fet que la voluntat d'independència dels catalans només té un final possible: el fracàs. I vist així s'entén que, absolutament segurs de tenir al darrere una força descomunal, trobin insensat que algú es pugui imaginar que se n'independitzarà.

Però, dit això, reconec que m'és difícil capir com és que, precisament per la posició de força que tenen, mostrin tanta incomprensió davant d'unes idees que consideren infantils, reaccionin amb tanta agressivitat davant d'uns gestos que consideren febles o es neguin a acceptar uns fets que no els haurien pas d'inquietar. Esclar que tot podria ser una impostura i que en el fons entenguessin les idees, consideressin perillosos els gestos i, secretament, valoressin correctament els fets. Però, davant d'aquest dubte, sempre em faig aquella pregunta ingènua pròpia dels ciutadans corrents: els polítics es creuen el que diuen? Són tan cínics per negar que una rebaixa d'impostos a cinc mesos d'unes eleccions sigui una maniobra oportunista d'electoralisme populista, o van tan insegurs que necessiten autoenganyar-se?

Posem per cas el darrer discurs del president Mariano Rajoy a la clausura del campus FAES a Guadarrama aquest diumenge passat. Quedem-nos només amb tres afirmacions de Rajoy. Una, que es felicités que "cada vegada més catalans apostin per la concòrdia i la unió, davant l'entossudiment i tanta propaganda independentista". Dues, que considerés que les properes eleccions del 27-S són resultat de "fugides endavant o deliris personals", s'entén que del president Artur Mas. I tres, que la voluntat d'independència sigui per "trencar lligams de solidaritat entre els espanyols i aixecar murs entre compatriotes".

Pel que fa a la primera, sense entrar a fons en detalls tècnics, cal advertir que la variació en els resultats de l'enquesta a què es referia Rajoy s'haurien d'estudiar a la llum dels biaixos en mostres anteriors no corregits del tot fins el 2015 -no s'atenien correctament les proporcions per lloc de naixement, entre d'altres-, i en els diversos tipus de preguntes que s'han anat fent a propòsit de la independència i que han visualitzat de manera diversa els abstencionistes. A partir d'aquí, especular sobre si el suport a la independència puja o baixa, pel cap baix, és arriscat. Segons alguns càlculs que he pogut veure, el 2013 el biaix podria haver arribat a sobrevalorar i minusvalorar en quasi deu punts, respectivament, els favorables i els contraris a la independència. Em va estranyar que els experts no en diguessin res, però en cap cas és creïble que els analistes de la Moncloa no coneguin aquests detalls. Per tant, si Rajoy es creu la primera afirmació, ho fa sobre l'evolució d'unes sèries poc comparables i que, recalculades, li podrien dir el contrari del que voldria sentir.

En segon lloc, resulta inaudit que Rajoy insisteixi en la teoria d'un president Artur Mas presoner dels seus deliris. En tot cas hauria d'anar a una teoria del deliri col·lectiu, o del 43% de delirants. Peter Berger i Thomas Luckmann, a La construcció social de la realitat (1966), estudien els mecanismes de preservació del que en diuen "universos simbòlics" i que, forçant una mica les coses, ara en diríem "marcs de comprensió de la realitat". Segons aquests sociòlegs, els dos sistemes principals són la "teràpia" -que intenta reconduir el desviat cap a l'ordre a través de l'exorcisme o la confessió- i l'"anul·lació", que simplement mira de demonitzar qui en queda fora per tal que, simplement, desaparegui. Doncs bé: o Rajoy i el seu Govern se senten tan forts que van directament a l'anul·lació de l'adversari, o se senten massa dèbils per pensar a recórrer a la teràpia reintegradora. I la pregunta torna a ser la mateixa: realment creuen des del Govern espanyol i els seus corifeus que la meitat dels catalans s'han tornat bojos, o que tractant-los de bojos -d'altra banda, d'una incorrecció política total- renunciaran a la seva voluntat?

Queda la darrera afirmació sobre si la independència significa la ruptura de la solidaritat, l'aixecament de murs i el trencament dels lligams amb Espanya. Val a dir que en un món globalitzat, aquestes idees són inversemblants i que només es poden entendre en la direcció contrària: com a amenaces per part de Rajoy de voler aïllar i dividir els catalans forçant el xantatge emocional. Si no s'informés només dels aduladors habituals, estic segur que Rajoy, amb una mica de bona voluntat, podria arribar a entendre que l'emancipació nacional dels catalans no té res a veure amb aquestes estripades emocionals. I, pel que fa a la impossibilitat de sortir-nos-en, més que no pas d'amenaçar, suggeriria modestament a la FAES que el campus del 2016 el dediqui a repensar una Espanya amb un 16% menys d'habitants, un 19% menys del PIB i, si ho veiessin necessari, a la manera de refer-la emocionalment.