OPINIÓ
8 juliol 2018 2.00 h

DE SET EN SET

Dos polis

MATTHEW TREE
El PSOE ha introduït el poli bo, però el poli dolent continua existint en múltiples formes

Tot i que l’estratègia psicològica coneguda com poli bo/poli dolent (en anglès, good cop/bad cop) es va explicitar per primera vegada en la revista americana Congressional Quarterly fa 62 anys, el PP no sembla haver-ne sentit parlar. La seva estratègia amb els catalans republicans ha estat la de poli dolent/poli dolent: detencions, multes estratosfèriques, acusacions surrealistes, insults a dojo. El PSOE, però, ha introduït, de cop i volta, la figura del poli bo: la decisió –que el PP, per cert, hauria pogut prendre fa mesos– d’obeir les lleis espanyoles i traslladar els presos polítics a Catalunya n’és una mostra, com ho és el diàleg bilateral que ha de començar demà. Però el poli dolent continua existint en la forma del mateix PP; i Cs; i el sector més reaccionari del PSOE; i una ultradreta impune; i uns mitjans de comunicació xenòfobs ídem; i uns policies dolents de debò; i un ambaixador que denigra els catalans i el seu president a Washington; i un jutge que imposa fiances improbables a uns exiliats que no han estat pas jutjats i es nega a deixar en llibertat els presos esmentats (amb les mateixes mesures cautelars, posem per cas, que altres jutges concedeixen a bandes de violadors). Es té la sensació, de fet, que d’Espanyes n’hi ha dues (em refereixo als poders fàctics): una que té una cara passablement humana, i una altra que practica una mena de gangsterisme nacionalista. Què hi fan els catalans republicans enmig de tot plegat? No és pas una pregunta retòrica.