Un dret 'legal' a decidir?

La Vanguardia en català | 08/08/2015 - 00:00h


Jean-François Gaudreault-DesBiens


Els nostres temps ofereixen un terreny fèrtil a les reivindica­cions de drets de tota mena. Evidentment, l'àmbit polític tampoc no se salva d'aquest fenomen l'acció del qual s'experimenta amb vehemència en les societats on es manifesta amb força un sentiment independentista. Així, d'ençà que el Tribunal Suprem del Canadà va ratificar el 1998 que ni el dret intern del Canadà ni el dret internacional no atorgaven al Quebec el dret legal de separar-se unilateralment del Canadà, molts actors del moviment secessionista quebequès invoquen un nou mantra, el del dret a decidir. Per exemple, una llei que va aprovar l'Assemblea Nacional del Quebec el 2000 en resposta a una llei federal que exigia que fossin clares tant les preguntes com la majoria obtinguda en el referèndum sobre la secessió d'una província enunciava en ­alguns articles la petició de principi ­segons el qual el poble quebequès té, efectivament, el dret a decidir, ocultant interessadament alguns obstacles jurídics considerats per fets desagradables. Aquesta llei quebequesa tenia per objectiu, de fet, provocar una relliscada semàntica en el concepte mateix de dret, amb el risc d'augmentar la confusió dels ciutadans respecte al sentit i les modalitats d'aplicació del dret d'autodeterminació dels pobles, que continua sent l'estàndard reconegut en dret internacional. Ara bé, no es pot interpretar que aquest dret reconeix un dret absolut de secessió que suposadament estaria basat en un dret general a decidir.

Segons els seus promotors contem­poranis, com els que hi ha també a Ca­talunya, aquest dret a decidir té la seva principal base jurídica en la decisió del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) del 2010 en el cas de la declaració uni­lateral d'independència de Kosovo. Ins­trumentalitzant alguns enunciats d'aquest dictamen, els promotors del dret a decidir el veuen com la base de la juri­dicitat del dret l'existència del qual in­voquen.

Fins i tot prescindint de la lleugeresa, assenyalada per molts observadors, que mostra el TIJ en diversos enunciats del seu dictamen sobre Kosovo, sembla abusiu interpretar que aquest precedent crea un dret a decidir. I això per tres raons, almenys. Primera, traient-lo de context i radicalitzant-lo, universalitza l'abast del que s'ha decidit en un cas molt particular (el d'un Estat nascut després d'una guerra sagnant). Segona, amaga el fet que el Tribunal Internacional es nega a separar "les controvèrsies sobre l'abast del dret d'autodeterminació o a l'existència d'un dret de secessió-remei que, en realitat, guarda relació amb l'assumpte del dret de separar-se d'un Estat" (paràgraf 83). Tercera, i principal, se salta el tema de la distinció entre el dret positiu d'actuar i el fet de treure, si fos necessari, conseqüències jurídiques d'una situació de fet que és independent de l'exercici d'un dret positiu previ a la seva creació. S'ha de remarcar que el TIJ precisa que no se li havia demanat que es pronunciés sobre l'existència d'un dret positiu de Kosovo a declarar unilateralment la seva independència, "i tampoc, a fortiori , sobre si el dret internacional concedeix, en general, a entitats situades dins d'un Estat existent el dret de separar-se'n unilateralment" (paràgraf 56). Afegeix que "podria passar perfectament que un fet -com una declaració unilateral d'independència- no sigui una violació del dret internacional, sense que això constitueixi necessàriament l'exercici d'un dret atorgat per aquest últim" (paràgraf 56). La interpretació més àmplia que es pot fer de l'afirmat aquí pel TIJ és que el dret pot de vegades, ex post facto , treure algunes conseqüències jurídiques d'una situació de fet davant la qual es troba, però la creació de la qual no deriva com a tal de l'exercici d'un dret positiu reconegut per ella. Així doncs, la no-violació de l'ordre jurídic ­internacional no és per si mateixa cons­titutiva de drets, a fortiori del dret a ­violar l'ordre jurídic intern d'un Estat. En resum, està mal vist que, en la decisió ­sobre Kosovo, permetés afirmar la con­sagració d'un dret a decidir, en sentit ­jurídic estricte, que seria autònom del dret d'autodeterminació ja reconegut en dret internacional.

Encara que no hi ha dret legal general i, a fortiori , absolut a decidir reconegut pel dret internacional, s'ha de constatar que l'estratègia discursiva que con­sisteix a afirmar-ne, malgrat tot, l'existència és eficaç en l'àmbit polític. I és eficaç perquè és potencialment enganyosa. Parlar de dret a decidir té, en efecte, alguna cosa de performativa en la mesura que podria infondre en l'esperit dels que estan cridats a decidir la creença que el seu gest secessionista està d'alguna manera ratificat, per endavant, pel dret internacional. La confusió sàviament manejada entre un dret reconegut jurídicament i un dret d'alguna manera moral, encara que vacil·lant, té en aquest sentit elements de política cosmètica que pretén tranquil·litzar per endavant els ciutadans que d'una altra manera podrien tenir dubtes respecte al futur melodiós que se'ls promet una vegada prenguin la seva decisió a favor de la secessió. Això és vàlid per als quebequesos, però probablement també per als catalans i els bascos.

I no es tracta de dir que els estats -aquestes comunitats polítiques històricament contingents- són indissolubles, en contra del que diu el Govern de Madrid. Es tracta simplement de precisar que, tret de rares excepcions estrictament recollides en dret internacional i sense cap relació amb un dret a decidir tan abstracte com imaginari, no hi ha cap dret positiu a dissoldre'ls per la via de la secessió unilateral.