POLÍTICA
COFUNDADOR DE L'ANC - 8 agost 2016 2.00 h

OPINIÓ

Cap a la ruptura democràtica

PERE PUGÈS I DORCA - COFUNDADOR DE L'ANC
“Sortim del cercle viciós
en què estem instal·lats: o reforma de la Constitució
o ruptura democràtica”

La comissió d'estudi sobre el procés constituent ha acabat la seva feina. Això, en si mateix, ja és una gran notícia. Hem consumit un terç dels 18 mesos per arribar a moltes conclusions sobre el full de ruta que cal seguir, si bé no hi ha res gaire nou amb relació a la declaració solemne
del 9-N del 2015 aprovada pel Parlament. En tot cas, aquesta feina haurà servit per a algunes coses que val la pena remarcar:

1. Junts pel Sí i la CUP reafirmen el seu acord sobre el full de ruta, fet rellevant després del viacrucis viscut al Parlament durant els darrers vuit mesos.

2. Catalunya Sí que es Pot (CSQP) es reafirma en la seva voluntat de celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, pactat amb l'Estat espanyol, i de promoure la reforma de la Constitució espanyola per definir un nou pacte constitucional que reconegui el caràcter plurinacional d'aquest estat.

3. Junts pel Sí, la CUP i CSQP coincideixen en la necessitat de celebrar un procés participatiu ciutadà que serveixi per definir el país que volem.

En el darrer ple del Parlament, s'han fet visibles aquests acords i desacords i, sobretot, l'enorme distància entre la posició política de l'independentisme i dels comuns de CSQP pel que fa al camí a seguir. Curiosament, o potser no tant, el treball sobre el procés constituent, compartit en bona part pels representants dels dos espais polítics, ha acabat servint per mostrar totes les fòbies i les diverses estratègies d'uns i altres.

Per la seva banda, la vicepresidenta del govern espanyol s'ha afanyat a dir el que faran per impedir “el desacatament” que representa l'acord del Parlament. El TC ha tornat a fer el que fa sempre –suspendre l'acord aplicant el que li ha semblat més adient– i potser més endavant multarà alguns membres destacats del Parlament, per anar més enllà del que han fet fins ara, deixant clar el principi d'autoritat, però sense començar a santificar ningú, no fos cas que se'ls girés en contra.

Tot plegat fa pensar cada cop més en el dia de la marmota, en un cercle viciós en què cadascú fa el seu paper sense tensar la corda més del que és necessari. Els uns creuen que van avançant i els altres, que els van frenant. I em temo que la majoria de ciutadans no acaba d'entendre ben bé a què juguem, encara que els jugadors no perdin les bones maneres i el joc resulti d'allò més estètic i, a voltes, apassionant. Política de la fina, de la reservada als escollits, però molt allunyada de la realitat... Més o menys com sempre. I si trenquem aquest cercle viciós en què sembla que estem instal·lats –uns més còmodament que d'altres– i traslladem l'escenari del conflicte?

Algú ha de fer el primer pas i desencallar la situació. Tothom sap que fer un pas difícil és arriscat, i el risc pot comportar perdre..., però també guanyar!

El primer que s'arrisqui ho té tot per guanyar, però ha d'anar en la direcció correcta. Aquesta és la qüestió!

Rellegint l'informe del CATN –lectura recomanada d'aquest estiu–, hom arriba a la conclusió que, superada la consulta del 9-N i passades les eleccions del 27-S sense conseqüències reals –almenys sense les conseqüències per a les quals van ser convocades–, “la convocatòria d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya és un element clau per donar pas a un procés constituent... Cal un pronunciament clar i inequívoc de la població per poder començar el procés de transformació de Catalunya en un estat propi”. I, de les cinc vies que es podien emprar, ja només ens en queden tres, i són les que el mateix informe ens diu que presenten un encaix més clar
en la Constitució espanyola.

Les dues primeres –l'aplicació de l'article 92, amb reforma de la LORMR inclosa, i la via de l'article 150.2 de la Constitució espanyola– hi ha qui dirà que ja es van intentar, sense èxit, l'abril del 2014, tot i que no està escrit enlloc que no ho puguem tornar a intentar tantes vegades com vulguem. Quan acabi havent-hi unes Corts generals i un govern amb una certa estabilitat i continuïtat, seran unes Corts amb una composició molt diferent respecte a la dels anys precedents i, tot i que ja sabem que com a màxim tindrem
el suport d'una quarta part de diputats, almenys podrem tancar la via encetada per En Comú Podem, la força política que va obtenir més diputats a Catalunya. És un motiu suficient per insistir-hi.

Tancada aquesta porta –i, per què no, en el mateix acte–, hem d'obrir la cinquena i darrera, també amb totes les possibilitats de ser tancada el mateix dia. Es tracta de proposar la reforma constitucional que, com diu el CATN, gairebé per definició no pot ser inconstitucional. No es tracta de proposar una reforma oberta, genèrica, sinó d'anar directament al fons de la qüestió. La iniciativa del Parlament de Catalunya ha de ser concreta i la proposta ha de considerar únicament un punt: la inclusió del dret d'autodeterminació de Catalunya. Si altres forces polítiques proposen que també s'ha de fer extensiva al País Basc, Galícia, les Canàries o altres territoris, ja ho faran els interessats. No ens pertoca a nosaltres, però haurem traslladat l'escenari del conflicte. Deixarem d'anar a la defensiva i actuarem amb mentalitat guanyadora, cosa que no vol dir que aconseguim que les forces immobilistes –el PP, C's i el PSOE, bàsicament– acceptin aquest canvi.

Però és allà on hem d'arribar per tenir tota la legitimitat per fer el pas següent previst pel CATN: exercir la sobirania. Si ho fem mitjançant una declaració d'independència, com preveu el mateix informe per a un escenari així, o ho fem convocant un referèndum d'autodeterminació emparats per la mediació internacional i així deixem la qüestió vista per a sentència definitivament, no crec que sigui el tema a debatre en aquests moments. Probablement, les institucions polítiques i judicials espanyoles ens ajudaran a escollir el millor camí.

Hem de ser els independentistes els que fem el primer pas per desencallar la situació i l'hem de fer proposant a CSQP –i, per què no, al PSC– que s'afegeixin a la iniciativa de tramitar una resolució conjunta al Parlament de Catalunya per iniciar el procediment de reforma de la Constitució espanyola perquè reconegui el dret d'autodeterminació de Catalunya. Aquest és el punt de trobada d'una gran majoria política i social a Catalunya. Ho diuen les enquestes i els resultats electorals des de fa molts anys. El compromís, però, ha de ser que, si la proposta és rebutjada, tots els grups acceptaran que la iniciativa de convocar el referèndum sigui del Parlament de Catalunya. Sortim del cercle viciós: o reforma de la Constitució o ruptura democràtica. Només una majoria social clara que s'expressi democràticament en un referèndum ens portarà al reconeixement internacional, la condició indispensable per situar la república catalana entre els estats del món, en plena igualtat. I els asseguro que acabarà sent la via més ràpida...