Quan s’escampi la boira...

A la meva última columna abans del parèntesi estiuenc em vaig proposar de “conrear el nostre hort”, seguint aquell savi consell de Càndid al final de les seves desventures. Tanmateix, a mitjans d’agost, es va produir un inesperat xoc de trens: la col·lisió de l’agenda local –el procés independentista– amb l’agenda global –l’amenaça gihadista–. Barcelona, la torre mestra de Catalunya, va trontollar per l’impacte de l’atemptat terrorista de la Rambla i el posterior sotrac de Cambrils. La ciutadania, en el 25è aniversari dels Jocs Olímpics, es va unir en el dol i la solidaritat amb les víctimes i va esgrimir la càrrega de civilitat que atresora. No és el moment de polèmiques estèrils, però sí que ho és de constatar que l’impacte de l’amenaça global relativitza les querelles intestines.

Tindren temps d’adonar-nos-en, quan s’escampi la boira, que la ciutadania ha pres bona nota del comportament dels uns i dels altres. L’actual cicle polític està esgotat, tant a Madrid com a Barcelona, i tard o d’hora sortirem d’aquest cercle viciós. Sí, quan s’escampi la boira es començarà a perfilar un nou horitzó amb un altre paisatge i paisanatge, amb un canvi de coordenades i de prioritats, amb altres fulls de ruta i altres lideratges. Hem entrat en una fase crítica, d’una elevada sinistralitat política i social, en la qual no és descartable que es produeixi més d’un accident de parcours.

Mentrestant, no és la tasca de l’analista alimentar l’ onada politicomediàtica, en un sentit o en un altre, sinó nedar a contracorrent i aportar elements de reflexió i d’assossegament. Hi ha un temps per a cada cosa, diu l’ Eclesiastès; “un temps per parlar i un temps per callar”. Ja està gairebé tot dit. Prefereixo que parlin els clàssics. Reprenc així el retrat que Stefan Zweig fa de Marc Tul·li Ciceró. Ens explica com, amb seixanta anys, en plena descomposició de la Roma republicana, suplica al seu fill que honori l’ adiumenta, la col·laboració entre els homes: “Al final, el que durant massa temps ha estat mestre de retòrica, advocat i polític, algú que per diners i per la fama defensa amb idèntica empenta qualsevol causa, sigui bona o dolenta, (...) arriba a aquesta clara intuïció a la tardor de la seva vida”. Somia amb la pacificació universal a través del coneixement i la conciliació.

“Els polítics realment honrats, i no pas els demagogs, són els que han d’assolir el poder. Ningú no té dret a tractar d’imposar al poble la seva voluntat i amb això el seu caprici. La veritable harmonia en una república només es pot produir si l’individu anteposa els interessos de la comunitat als privats (...) Panegirista del centre, com tots els humanistes, Ciceró reclama la conci­liació de les divergències (...) La dictadura resulta perillosa. I també ho és la revolució”, conclou Zweig.

Ciceró deixa llavors Roma i es refugia als seus llibres a la vil·la de Pozzuoli. I la lliçó final: “Però ara que es veu obligat a romandre inactiu, vol aprofitar-ho almenys en el sentit de l’esplèndida frase d’ Escipió, que de si mateix va dir que no va estar mai més actiu que quan no va tenir res a fer i mai menys sol que quan estava sol amb si mateix”.