OPINIÓ
PERIODISTA I PROFESSOR EMÈRIT DE LA UPF - 8 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

El relat de jutges i PP

JOSEP GIFREU - PERIODISTA I PROFESSOR EMÈRIT DE LA UPF
“Els jut­ges s’han eri­git no sols en intèrprets supe­ri­ors del con­flicte polític, sinó també en àrbi­tres del joc polític entre mino­ries i majo­ries

L’escrit d’acu­sa­ci­ons de la fis­ca­lia con­tra els líders inde­pen­den­tis­tes pre­senta una història deta­llada i apa­rent­ment ben docu­men­tada sobre els diver­sos esde­ve­ni­ments excep­ci­o­nals del Procés, espe­ci­al­ment dels fets del 19 i 20 de setem­bre i dels fets d’octu­bre del 2017. S’han escrit ja molts lli­bres sobre aquest epi­sodi del con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya. Però cap no dis­po­sava fins ara de l’acu­mu­lació de recur­sos de l’Estat (diners, cos­sos judi­ci­als d’inves­ti­gació, fun­ci­o­na­ris dels jut­jats, etc.) per con­fe­gir un relat tan pro­lix com el de la fis­ca­lia. Ara bé, cal valo­rar quin és l’ori­gen del relat, els sig­nants finals –els qua­tre fis­cals de sala del TS– i el biaix poli­tit­zat de l’escrit.

En paral·lel amb aquesta nar­ra­tiva diguem-ne “ofi­cial”, s’han ela­bo­rat dues sub­nar­ra­ti­ves: la de l’advo­ca­cia de l’Estat, més benèvola, que repre­senta la posició del PSOE; i la del par­tit ultra Vox, que reflec­teix la visió neo­fei­xista del con­flicte. Una i altra emmar­quen l’acu­sació “ofi­cial” com la pròpia del PP de Rajoy. ¿Com s’han arri­bat a escriure cinc anys del Procés i dels “fets d’octu­bre” en clau judi­cial fins a recla­mar penes de 200 anys de presó? El recor­re­gut en la labo­ri­osa cons­trucció d’aquest macro­re­lat ofi­cial del Procés serà objecte d’estudi durant gene­ra­ci­ons... Aquí em pro­poso només de sug­ge­rir alguns moments d’aquest recor­re­gut.

El con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya, ori­gi­nat amb la sentència del TC del 2010 –que, per cert, l’escrit dels fis­cals ignora–, plan­te­java al govern de l’Estat greus pro­ble­mes d’expli­cació a l’inte­rior i a l’exte­rior. Davant el repte català, que el 2015 acon­se­guia majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista al Par­la­ment i que anun­ci­ava la cele­bració d’un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, el govern del PP hagué de resol­dre alguns dile­mes: com camu­flar l’objecte sagrat a pro­te­gir (la uni­tat d’Espa­nya) sota nobles apel·laci­ons com l’estat de dret, la Cons­ti­tució o la democràcia; com apli­car el Codi Penal als repre­sen­tants polítics inde­pen­den­tis­tes; o com inven­tar fets de violència en el Procés i l’1-O per poder impu­tar-los el delicte de rebel·lió.

Al meu parer, el recor­re­gut de cons­trucció de la macro­nar­ra­tiva de cri­mi­na­lit­zació de l’inde­pen­den­tisme hau­ria pas­sat per qua­tre fases prin­ci­pals. Pri­mera: el govern de Rajoy es nega a reconèixer la con­dició política del con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya (“no puedo ni qui­ero”). No reco­neix el man­dat de la majo­ria par­la­mentària sor­gida del 27-S-15, al·lega que s’apli­carà la llei i impugna al TC totes les dis­po­si­ci­ons de la nova majo­ria. El TC, de majo­ria con­ser­va­dora, abona incon­di­ci­o­nal­ment l’estratègia del PP.

La segona fase s’obre amb el fracàs de Rajoy per impe­dir la cele­bració de l’1-O. El govern cen­tral, per la via del fis­cal gene­ral, delega ja en els jut­ges ins­truc­tors –Ramírez Sunyer del 13 al TSJC, Lamela a l’Audiència i sobre­tot Lla­rena al TS– el des­ple­ga­ment de la inves­ti­gació i l’ela­bo­ració de la trama prin­ci­pal del relat. Les pri­me­res impu­ta­ci­ons dels delic­tes penals de sedició (als Jor­dis) o de rebel·lió als líders polítics ja no es modi­fi­ca­ran si no és per agreu­jar-los.

La ter­cera fase repre­senta la incor­po­ració dels jut­ges del Suprem, acom­bo­iats sem­pre pel TC, en la rees­crip­tura dels fets d’octu­bre i de tot el Procés, gràcies als ser­veis inda­ga­to­ris de la Guàrdia Civil. El jutge ins­truc­tor Lla­rena, ben asses­so­rat pels qua­tre fis­cals del TS, anirà rei­te­rant en les seves inter­lo­cutòries els argu­ments de l’acu­sació per rebel·lió i de presó incon­di­ci­o­nal, sem­pre rati­fi­cats per la sala d’apel·laci­ons i la sala d’enju­di­ci­a­ment. I això, a pesar de les sentències contràries de les justícies euro­pees.

I la quarta fase s’obre ara amb l’escrit de la fis­ca­lia i la con­tra­nar­ra­tiva que comen­cen a pre­pa­rar les defen­ses. L’escrit de la fis­ca­lia recull bàsica­ment la trama ela­bo­rada pels jut­ges ins­truc­tors i hi afe­geix encara més ele­ments de prova per al delicte de rebel·lió, par­lant sovint de violència (“los vio­len­tos inci­den­tes” del 19 i 20, “el agre­sivo y vio­lento enfren­ta­mi­ento” de l’1-O). Pretén defi­nir l’estratègia del tri­ple pilar en què se sus­ten­tava el Procés –la Gene­ra­li­tat (govern i Par­la­ment), els par­tits inde­pen­den­tis­tes i la soci­e­tat civil orga­nit­zada (Òmnium, ANC i AMI)–, però a més ara hi afe­geix els Mos­sos com a cos armat amb incul­pació també de rebel·lió per al seu cap, Tra­pero.

En defi­ni­tiva, els jut­ges s’han eri­git no sols en intèrprets supe­ri­ors del con­flicte polític, sinó també en àrbi­tres del joc polític entre mino­ries i majo­ries i fins i tot deter­mi­nant qui pot ser o no pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. I diuen que els jut­ges només inter­pre­ten la llei.