POLÍTICA
GIRONA - 8 novembre 2018 2.00 h

JOAQUIM NADAL 

HISTORIADOR. HA ESTAT ALCALDE, DIPUTAT, CONSELLER I PROFESSOR UNIVERSITARI

“No hi ha realitat efectiva sobre principis virtuals”

 “El PP va ser el desencadenant dels mals actuals i el PSOE va abandonar els orígens i va fer seguidisme del PP per por a perdre el centre; no han entès res”

 “L’1-O no va ser un referèndum ni es va proclamar la república”

 “A Catalunya la unitat només hi arriba en moments excepcionals, el referèndum pactat que vol el 80% en pot ser un”

EMMA ANSOLA - GIRONA
Cal la lli­ber­tat dels pre­sos i la renúncia a la uni­la­te­ra­li­tat per des­en­ca­llar la situ­ació
Els que poden cons­truir una alter­na­tiva rao­na­ble, repu­bli­cana fede­ral, no s’ho plan­te­gen
Demano fer un ‘reset’, pri­mer que l’Estat admeti que les direc­trius de l’1-O van ser equi­vo­ca­des

Joa­quim Nadal, exal­calde, exdi­pu­tat, excon­se­ller i “sense car­net”. Des d’aquesta penúltima fila, el també his­to­ri­a­dor acaba de treure nou lli­bre, Cata­lu­nya, mirall tren­cat, en què refle­xi­ona, cri­tica i ana­litza el procés inde­pen­den­tista i ofe­reix una pro­posta per als pròxims dies, mesos i anys assu­mint la com­ple­xi­tat i difi­cul­tat que suposa tro­bar un camí per sor­tir d’un car­reró on a hores d’ara no hi veu sor­tida.

Ha deci­dit tren­car el seu silenci, i en el lli­bre admet que ha hagut de fer front a una por irra­ci­o­nal. Se sent alleu­ge­rit ara?
La pri­mera intuïció 24 hores després de sor­tir el lli­bre és que estaré dos mesos sense mirar el Twit­ter. Estic con­tent d’haver-lo fet i he dit tot el que volia. Ara bé, hi ha un estat d’opinió que li costa can­viar d’este­re­o­tips, hi ha un sec­tor de gent per als quals soc PSC i no han reci­clat que fa cinc anys que em vaig donar de baixa. Jo soc un soci­a­lista sense car­net i la meva ide­o­lo­gia passa per damunt de les sigles de par­tit.
De fet, en el lli­bre cri­tica els par­tits d’esquerra i el PSC, però alhora rei­vin­dica i reclama una política d’esquer­res.
Sí, és un lli­bre enfa­dat amb els par­tits espa­nyols que van domi­nar el bipar­ti­disme imper­fecte des de la tran­sició fins ara. Acuso el PP de ser el des­en­ca­de­nant dels mals actu­als i el PSOE d’aban­do­nar les seves posi­ci­ons ori­ginàries i fer segui­disme del PP per por a aban­do­nar l’espai del cen­tre. Tots dos són cul­pa­bles perquè demos­tren que no han entès abso­lu­ta­ment res. Res­pecte de Cata­lu­nya, soc crític amb el procés pel seu error de càlcul, per no haver ana­lit­zat el sen­tit de con­tra­dicció del sis­tema ni la cor­re­lació de for­ces que s’ha demos­trat que no era prou favo­ra­ble per tren­car i pas­sar a un estadi nou. Això encara ningú no ho ha con­fes­sat, i en aquest error de càlcul, les esquer­res dels vui­tanta i noranta, el PSC i el PSUC estan des­a­pa­re­gu­des o des­in­te­gra­des. El PSC ha apri­mat tota la mus­cu­la­tura que li pro­ve­nia de can­di­da­tu­res pro­gres­sis­tes, movi­ments veïnals i s’ha con­cen­trat en un espai molt metro­po­lità, ha per­dut gruix social.
I una de les seves pro­pos­tes seria recu­pe­rar l’Assem­blea de Cata­lu­nya de finals dels setanta.
Par­lar de solu­ci­ons és com­pli­cat i utòpic. Jo pro­poso que l’Estat comenci a reconèixer la repressió exer­cida i que el sobi­ra­nisme accepti que l’1-O va ser una gran mobi­lit­zació però no un referèndum del qual sor­geixi un man­dat democràtic; i ja sé que dir això és grui­xut, perquè cada dia ens diuen que hem de recons­truir república, però no es pot cons­truir una rea­li­tat efec­tiva sobre prin­ci­pis vir­tu­als. Cal dir que ni Puig­de­mont ni el Par­la­ment van pro­cla­mar la inde­pendència. Si fem anàlisi històrica cons­tato que cons­tant­ment el cata­la­nisme s’entre­banca en la mateixa pedra; en la uni­tat civil, a voler ser un sol poble...
...que no exis­teix, escriu.
O que ha exis­tit excep­ci­o­nal­ment en moments pun­tu­als en què el pro­le­ta­riat, soci­a­lista i comu­nista, va jugar simultània­ment a la rei­vin­di­cació social i naci­o­nal. Allò va pas­sar durant l’Assem­blea de Cata­lu­nya. Va ser ins­tru­men­tal, perquè lla­vors calia posar fi al fran­quisme i era l’objec­tiu d’aque­lla uni­tat. Quan es va posar fi a aquell període, van sor­gir els par­tits; CDC, UDC, PSC. Per tant, el cata­la­nisme és plu­ral per natu­ra­lesa. Però a cada moment d’uni­tat cor­res­pon també una sotra­gada com va pas­sar en l’època d’eufòria de Soli­da­ri­tat Cata­lana que va aca­bar amb la Set­mana Tràgica. Ara, per pri­mera vegada en la història, hi ha una implan­tació molt àmplia del sobi­ra­nisme, però aquests dos mili­ons no han pogut incor­po­rar la pota obrera, la que ara reclama Jun­que­ras, que sí que tenia l’Assem­blea de Cata­lu­nya, i això és el que em gri­nyola. D’altra banda, també intento des­mun­tar la idea sim­plista que tot el que va con­tra el sobi­ra­nisme és fran­quisme. Hi havia un fran­quisme sociològic que pene­tra en totes les capes de la soci­e­tat, CiU va fer ser­vir alcal­des fran­quis­tes en les muni­ci­pals del 79 i avui hi ha sobi­ra­nis­tes radi­cals que fa deu anys eren tota una altra cosa, i, per tant, no podem obli­dar que en aquest gruix de dos mili­ons també n’hi ha que pro­ve­nen del fran­quisme social que s’implanta el 39 perquè estan tips de tanta guerra.
Escriu que “a Cata­lu­nya, la uni­tat només hi arriba en cir­cumstàncies excep­ci­o­nals i con­jun­tu­rals”. Estem en aquest moment?
El moment és greu sense cap mena de dubte. Tan greu que per mi és una gran con­tra­dicció que el sobi­ra­nisme uti­litzi el 80% com un kle­e­nex. Si es defensa el 80% a favor del dret a deci­dir s’hi ha d’anar a totes, però lla­vors el 50% sobi­ra­nista ha de supe­di­tar l’objec­tiu últim, la inde­pendència, a l’ante­rior, que és poder votar. Ara en podem par­lar de forma tran­quil·la i raci­o­nal, però en el fons la situ­ació no admet raci­o­na­li­tat, hi ha massa com­po­nents irra­ci­o­nals. Jo crec, i ho he escric, que els mem­bres de l’ante­rior govern no han de ser a la presó, però això no em pot impe­dir que cri­ti­qui com s’estan plan­te­jant les coses. Si mai el govern espa­nyol tingués la intel·ligència emo­ci­o­nal per treure’ls de la presó, l’exili no tin­dria raó de ser, no exis­ti­ria.
En el lli­bre també pro­posa solu­ci­ons que bàsica­ment supo­sen reco­sir la situ­ació. Cap a on?
Jo demano fer un reset. Com? Amb una solució de llista cre­ma­llera que pri­mer inclou un mea culpa de l’Estat espa­nyol que admet que les ins­truc­ci­ons polítiques l’1-O van ser equi­vo­ca­des. Després cal adme­tre que no hi va haver referèndum, els pre­sos polítics al car­rer, la renúncia a la uni­la­te­ra­li­tat i, ja sé que em cri­ti­ca­ran per recu­lar a una pan­ta­lla que es con­si­dera superada, el de l’auto­no­misme, però crec que és impor­tant també res­ta­blir l’Esta­tut no reta­llat del 2006 per tor­nar a avançar en la petició d’un referèndum acor­dat empa­rant-me en el 80% que defensa el dret a deci­dir. Cal moure la uni­tat en aquesta direcció.
I segons la seva experiència, creu que algun dels dos actors en el con­flicte s’arri­ba­ran a moure?
No, no en veig cap dis­po­sat a cedir en res. A més, i això ja ho he dit diver­ses vega­des, només hi ha una cosa més impos­si­ble que la inde­pendència, i és l’Espa­nya fede­ral. I, en tot cas, la pola­rit­zació extrema ens deixa un uni­o­nisme que deriva cap al fei­xisme i ens vol­dria liqui­dats, men­tre que en l’espai del mig els que podrien cons­truir una alter­na­tiva rao­na­ble, repu­bli­cana fede­ral, no s’ho plan­te­gen, estan espan­tats per la dreta i l’extrema dreta. I si la deriva és la pulsió rup­tu­rista, la deso­bediència, l’anti­ca­pi­ta­lisme i la lògica última d’obrir les pre­sons, cada dia que passa per­dem un llençol.
És escèptic?
Hem liqui­dat la tran­sició, amor­tit­zat l’auto­no­mia, para­lit­zat les ins­ti­tu­ci­ons, hem entrat en una dinàmica per­versa.