No atureu la nostra revolució

08/12/14 02:00 ALBERT BOTRAN
Aquesta vegada, no. Aquesta vegada farem
la nostra República
i aquesta serà la millor contribució a enderrocar el règim del 78

Íñigo Errejón, dirigent de Podemos i un dels seus ideòlegs, es va doctorar el 2011 amb una tesi sobre l'esquerra a Bolívia, en la qual es pot llegir el següent: “Tot i la irrefutabilitat de les tesis sobre la decadència objectiva de la capacitat de regulació dels estats nacionals, els moviments antisistèmics (...) amb capacitat desestabilitzadora dels règims polítics als quals s'enfronten –i no només amb capacitat de veure satisfetes demandes parcials sense alterar substancialment la capacitat de govern del grup dominant– es constitueixen sempre en clau nacional, com l'encarnació d'una comunitat política que, explícitament o implícitament, té uns límits nacionals. Els exemples de l'esquerra llatinoamericana i els seus èxits vinculats a la construcció de moviments nacional-populars són evidents. A l'Estat espanyol, sembla difícil de discutir que les úniques esquerres no sistèmiques, en el sentit de contràries al pacte fundacional de la Constitució del 1978, que han sobreviscut amb una certa implantació territorial i base social, són les que s'han vinculat –i així han construït o reforçat— a identitats nacionals perifèriques.” Contràriament, Gemma Galdón, una de les cares visibles del partit a Catalunya, afirmava recentment que al nostre país “la presència de l'eix nacional en el debat públic ha impedit l'emergència d'una alternativa rupturista amb aspiracions de superar els pactes de la Transició” (Procés. Dossier Crític). Aquesta és la contradicció de Podem-Podemos a l'hora d'entendre el moviment independentista català. És ben cert que no tots els nacionalismes són iguals, i ens ho recordava fa pocs dies el poeta Carles Camps recuperant una cita del testament polític de Lenin: “És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el de la nació oprimida, entre el nacionalisme d'una gran nació i el d'una de petita.” Ara bé, sembla que alguns ho han entès al revés.

El procés independentista a Catalunya, igual que els moviments pel dret a decidir arreu dels Països Catalans –és a dir, la nostra revolució política, com molts analistes l'han anomenat– haurien de tenir ja no el suport, sinó l'impuls de qualsevol opció política d'esquerres. Perquè, com efectivament constata Errejón, l'articulació d'un poble que reclama el seu dret a decidir és un procés de ruptura democràtica de l'ordre establert.

Ara per ara, CiU encara té una posició hegemònica dins la societat catalana i malda per encarrilar el dret a decidir de tal manera que no qüestioni els pilars fonamentals en els quals està assentat l'ordre econòmic i social injust que patim. Però és evident la força que la ruptura independentista té a l'hora d'impulsar un procés constituent. A més, a Catalunya ja partim d'un moviment real, tangible, que està organitzat i mobilitzat. És cert que sostenir un procés de ruptura és més complex que les darreres mobilitzacions sobiranistes i que, per començar, caldria una politització més a fons de la base independentista. Tanmateix cal constatar que el suposat procés constituent espanyol té una base clarament més feble, més encara si tenim en compte que la força que n'és referent, la citada Podemos, té un dels electorats amb menys interès en la política, segons la darrera enquesta del Gesop.

La nova esquerra espanyola, com la vella, ens demana que aturem la nostra revolució, tot compassant-la amb un hipotètic procés constituent espanyol. Com en la Primera i Segona Repúbliques. Com en l'operació Tarradellas, que Suárez va utilitzar per apaivagar un catalanisme d'esquerres que venia des de baix. Aquesta vegada, no. Aquesta vegada farem la nostra República i aquesta serà la millor contribució a enderrocar el règim del 78.

Darrera actualització ( Dilluns, 8 de desembre del 2014 02:00 )