ROGER ALBINYANA SECRETARI D'AFERS EXTERIORS I DE LA UNIÓ EUROPEA DE LA GENERALITAT
PROJECCIÓ EXTERIOR
Després del 9-N i amb unes plebiscitàries a la vista, el paper de la comunitat internacional serà cada cop més bàsic en el procés. El màxim responsable del govern en afers estrangers analitza el full de ruta a partir d'ara, i defensa que una llista unitària seria “absolutament nítida” per transmetre el missatge al món

“Fins al final no reconeixeran la independència”

“Assegurar el control efectiu del territori és condició ‘sine qua non' i això no passarà el 2015”

“Per les instruccions de la diplomàcia espanyola, un té la sensació que els catalans ja no som part de l'Estat”

08/12/14 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU
Roger Albinyana, al seu despatx. Foto: ORIOL DURAN.
Si el govern de l'Estat no tingués voluntat de negociar, previsiblement trobaríem punts
de reforç a l'exterior

E

l Parlament acaba d'aprovar la llei d'acció exterior i relacions amb la UE. En què millora el que ja es feia?
És una llei absolutament pionera. Els catalans, encara que tinguem un estatus jurídic que no ens complau perquè som un ens regional, seguim sent pioners en aquest àmbit, perquè a Europa no existeix cap altra regió o ens descentralitzat que disposi d'una llei capaç, per un cantó, de solidificar l'acció exterior que fem i donar-hi seguretat jurídica i, per l'altre, de projectar-la.
A Europa o al món?
El Quebec disposa d'un marc legal concret i específic, i des del punt de vista d'ens subestatals és el que té una acció exterior més desplegada, tot i que no necessàriament és el model per a Catalunya. Vaig ser-hi fa un mes, i sí que hi ha certs elements que podem emular, perquè han sabut desenvolupar un servei exterior potent, i tenen la cobertura del Ministeri d'Afers Estrangers del Canadà, cosa que Catalunya no ha tingut, tot i haver-ho demanat tantes vegades.
Ells no tenen traves del govern federal, doncs?
Pel que fa al desplegament i l'actuació del govern del Canadà amb les representacions a l'exterior, no. Al Quebec hi ha un consens molt ampli entre independentistes i unionistes que és una nació separada i diferent de la resta del Canadà. L'actual govern canadenc conservador va aprovar no fa gaire una llei que li donava l'estatus de nació, així que la situació és molt diferent. Des d'aquest punt de vista, amb alguns elements hi podem trobar estructures que ens agradaria implantar a Catalunya, i amb d'altres no.
Però es diu que és una de les primeres que caldria canviar en una Catalunya independent...
Sí, com moltes altres... Però defenso que en puguem disposar ara, perquè si és tan trivial i tan bàsica, i l'hem de canviar de seguida, per què cap més comunitat espanyola, land alemany o regió belga té una llei així? Perquè tradicionalment la política exterior s'ha vinculat exclusivament als estats, i s'entén que els ens que no ho són no necessàriament han de regular aquestes matèries. En canvi, el govern català ho ha fet, i demostra la voluntat d'avançar en aquest camí.
Hi ha el perill d'un recurs d'inconstitucionalitat?
Partim de la convicció absoluta, i així ho va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries, que la llei és plenament constitucional. S'ha aprovat amb el suport d'una majoria amplíssima del Parlament, i ens sorprendria molt que el govern espanyol hi intentés recórrer.
També s'ha presentat la memòria de l'avantprojecte sobre la llei de relació amb els catalans a l'exterior...
És el primer pas. En aquesta legislatura teníem dos compromisos d'elaboració de paquets legislatius: la llei d'acció exterior, que el govern va aprovar l'agost del 2013, i la proposta legislativa sobre la relació de la Generalitat amb els catalans que viuen a l'exterior, on ja existeix una llei del 1996 que ha quedat molt desfasada. L'objectiu és actualitzar-la i impulsar noves iniciatives. Al juny vam posar en marxa el registre de catalans a l'exterior, que continua obert a qualsevol català que s'hi vulgui registrar, i que ens va ajudar després en el procés de participació del 9-N. Però a més hi ha molts altres components que cal actualitzar. Als anys noranta teníem casals, ara en seguim tenint molts, uns 130 de reconeguts, però han aparegut noves necessitats. Fa un mes i mig vam posar en marxa el portal moncat.cat, adreçat a la gent que vol emigrar a treballar, o als catalans que volen tornar a Catalunya. La relació entre l'administració i els catalans que viuen a fora és canviant, i els marcs legals s'hi han d'adaptar.
En les plebiscitàries podran votar normalment?
Tant de bo. El problema que tenim aquí és que els mecanismes que possibiliten el vot a l'exterior depenen encara d'una llei orgànica espanyola, i malgrat que molts grups catalans han instat a canviar-la, fins ara el grup popular i el socialista s'hi han negat. El 9-N van votar prop de 15.000 catalans, en 19 punts, i van ser molts més dels que van votar en les últimes eleccions europees. Si hi ha voluntat política es pot solucionar, i seguirem fent pressió a les autoritats de l'Estat perquè modifiquin el sistema de vot pregat, que posa molts impediments i limita el dret a la participació.
La diplomàcia espanyola fiscalitza cada acte públic a l'exterior, l'últim dijous a Roma. Nota que ha intensificat el boicot?
Dubto que es pugui intensificar gaire més, perquè l'hostilitat és enorme i no només cap a les institucions catalanes que es desplacen a l'exterior per complir un mandat democràtic, que és explicar el que està passant a Catalunya i les possibles vies de solució. També hi ha catalans ben posicionats en institucions internacionals que han tingut o tenen dificultats per prosperar en la seva carrera funcionarial, i aquestes traves es veuen i es perceben. Hi ha representants de l'Estat a l'exterior que fan bé la seva feina i d'altres que no, però un té la sensació que, per les instruccions polítiques que reben, Catalunya i els catalans ja no som part d'aquest Estat.
Hi ha catalans boicotejats dins del servei exterior espanyol per donar sortida al discurs català?
No és això, perquè si ets funcionari tu acates les decisions polítiques que prenen els dirigents del ministeri. Més que aquests casos, que ens consta que individualment n'hi ha tot i que no hi ha gaires catalans que tinguin posicions de rellevància en el servei exterior espanyol, sí que n'hi ha que tenen o han tingut posicions en organismes europeus o internacionals, que durant aquest procés han pogut mostrar una posició simpàtica o favorable, i que han rebut tocs d'atenció o tenen dificultats per continuar progressant en la seva carrera funcionarial.
Es reconeixerà a l'estranger el resultat d'unes plebiscitàries?
Tenim la convicció, i així se'ns ha dit, que necessitem aquest instrument, perquè sense això ni el mateix govern català pot saber quin suport té a hores d'ara la independència, així que és del tot legítim que usem un mecanisme legal per conèixer l'opinió. A partir d'aquí, el govern espera reaccions i moviments, però estem parlant del dia D. Mai els hem esperat abans, però hem anat abonant i preparant el terreny amb la finalitat que aquestes contraparts tinguin el màxim nivell d'informació.
Entenen l'immobilisme estatal?
Hi ha certa fatiga en els actors internacionals a l'hora de veure que la gestió del conflicte que està fent el govern espanyol és no fer res. Existeix perplexitat davant la querella presentada per la Fiscalia General de l'Estat, no s'entén que la solució d'un sistema democràtic com l'espanyol a un conflicte polític que s'arrossega des de fa molts anys sigui la via judicial, amb una querella que atribueix responsabilitats penals a uns polítics democràticament elegits que estan complint un mandat del Parlament i de la ciutadania.
Això pot beneficiar el procés?
Això hi juga a favor. En els últims dos anys, totes les actuacions de les institucions catalanes, i totes les reaccions i negatives que hem obtingut per part de les institucions de l'Estat, permeten configurar un relat i justificar el camí que està seguint el poble de Catalunya, perquè al final un procés d'aquestes característiques ha de ser entès i apreciat a l'exterior. Els estats són recelosos i garants de l'estabilitat i l'statu quo, i un procés així només pot arribar al final si s'esgoten totes les vies, com estem fent fins ara, i es proven totes les possibles solucions.
Artur Mas assegura que una llista unitària és imprescindible per al reconeixement exterior...
El president va parlar d'una llista de país amb només un punt en el programa electoral, perquè el problema que podríem tenir si hi concorren diverses llistes amb programes diferents és que la interpretació a fora sigui difosa. Si en el programa d'un partit apareix la independència però també altres punts, un ciutadà el pot haver votat no per la independència, sinó per altres qüestions, totalment legítimes, de naturalesa socioeconòmica. Estem en un punt en què necessitem molta claredat, perquè moltes vegades tenim dificultats per explicar el que succeeix a Catalunya, on hi ha uns condicionants i un context intern molt propi. Aquest és un procés molt plural i amb molts matisos, afortunadament, però això molt sovint distorsiona el missatge que un dóna a l'exterior. Ens és fonamental i cabdal que l'instrument que fem servir per fer evident el pronunciament del poble de Catalunya sigui absolutament nítid, no com més nítid millor. Això és el que proporciona un referèndum: un missatge únic al món. En canvi, unes eleccions no, i per això les hem de convertir en un instrument que doni un sol missatge.
Si s'acaben pactant llistes separades amb un gran punt comú, no s'entendria tant a fora?
En un procés plebiscitari, sempre hi ha dos eixos: l'interior i l'exterior, i aquest ha de prevaler, perquè parlem de fer la consulta que no ens han deixat fer des de Madrid. A París, on tenen un coneixement bastant precís del que passa aquí, però també a Tòquio i a Pequín, on les diferències culturals posen traves al fet que entenguin el missatge que llancem els catalans, que al final només pot ser a partir del vot de la gent. No tenim d'entrada suports a l'exterior, de països que estiguin patrocinant el procés, ni som una gran potència que es pugui valdre d'empreses i interessos econòmics, així que el vot és l'únic instrument que tenim. I només el tenim una vegada, perquè el fet que l'Estat no ho accepti ens obliga a afinar molt bé a l'hora de disparar. La conclusió és que com menys llistes i més claredat en el programa hi hagi, més es mostrarà que no són unes eleccions normals, sinó per decidir si la ciutadania dóna suport a un estat independent.
S'ha parlat d'una possible intermediació exterior posterior?
Caldrà veure-ho, perquè dependrà de la reacció del govern espanyol i de si té voluntat o no de negociar, tenint en compte que el calendari electoral i les expectatives d'uns i altres fan preveure un canvi important en l'escenari espanyol. Si no hi hagués voluntat, és evident que hauríem de recórrer a instàncies externes. És difícil dir ara si estan disposades a intercedir, perquè no ens trobem en aquest punt, però sí que hem constatat una voluntat i unes ganes de trobar una solució duradora al problema, i que el procés de confecció de la qual no generi turbulències econòmiques o financeres. Per tant, previsiblement, si el govern de l'Estat no tingués voluntat de negociar, com en els darrers dos anys, molt possiblement trobaríem punts de reforç a l'exterior per evitar incórrer en una crisi que afectaria greument el conjunt de l'economia espanyola.
En quin punt del full de ruta es demanaria el reconeixement?
L'endemà que es constitueixi el govern sorgit de les eleccions es fa una comunicació formal a l'exterior: al govern de l'Estat, a Brussel·les i a un conjunt de països que decideixen i pesen molt en la política europea, i a partir d'aquí s'estableix un calendari i una pauta de negociació. És evident que el reconeixement només pot venir quan declares formalment la independència, i de fet és un acte administratiu que no té complicacions, perquè consisteix en un intercanvi de cartes. Però hi ha tot un seguit d'elements que s'han d'haver preparat abans, perquè, si la declares l'endemà de les plebiscitàries, amb tota probabilitat ningú et reconeixerà, perquè el primer que et diran és que no estàs en condicions d'assegurar un control efectiu de tot el que passa dins del teu territori, que és condició sine qua non per ser reconegut. És a dir, primer has de poder demostrar davant la resta del món que ets sobirà i, en segon lloc, que tens la capacitat de ser interlocutor i tenir relacions amb la resta de països.
De fet, heu anunciat un nou impuls a l'acció exterior el 2015. Serà ja per demanar que es reconegui un nou estat català?
No, hi ha una obsessió amb això. Si vols ser un estat has d'actuar amb mentalitat d'estat, no pots implorar “reconegui'm, si us plau”. El reconeixement només pot venir quan has fet efectiva la declaració d'independència, i això serà al final, quan es compleixin aquestes dues condicions; abans és impossible que et reconeguin. I si les plebiscitàries fossin el 2015, és impossible garantir que compleixes, caldria esperar al final de l'any i mig que va exposar el president.
El que sí que s'ha aconseguit és el que no ha fet mai l'Estat espanyol, que és que la comunitat internacional reconegui Catalunya com a subjecte polític...
A Escòcia i al Quebec, el procés no ha acabat satisfactòriament per als que volien un estat independent, però als ulls de l'opinió pública sí que són subjectes polítics nacionals, amb capacitat de decisió per si mateixos. En el seu cas, aquesta condició els l'ha donat el fet de poder organitzar referèndums d'acord amb l'estat central. Nosaltres, com que l'Estat no ens deixa, hem hagut d'optar per una via diferent, i estem en procés de poder guanyar aquesta categoria.
Darrera actualització ( Dilluns, 8 de desembre del 2014 02:00 )