OPINIÓ
8 desembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

La marmota catalana

TONI BROSA
Amb l’entrada a cavall de Vox el tren­ca­clos­ques de l’Espa­nya atàvica està quasi com­plet

El tren­ca­clos­ques hispànic està quasi com­plet. Hi fal­ten poques peces per posar. L’última hi ha encai­xat de nas­sos. És la de Vox, entrant a cavall al Par­la­ment andalús i anun­ci­ant un 155 ele­vat a infi­nit a Cata­lu­nya, o sigui la liqui­dació de l’auto­no­mia. Era fàcil tro­bar-li el lloc, perquè a un cos­tat l’espe­ra­ven les del PP i Ciu­da­da­nos bana­lit­zant el fei­xisme, blan­que­jant la repressió i bara­llant-se per ser el més con­tun­dent amb la Cata­lu­nya sobi­ra­nista que amenaça la uni­tat d’Espa­nya. I a l’altre cantó, també encai­xava de mera­ve­lla amb el grup de peces de les agres­si­ons urba­nes a gent amb este­la­des, gent amb llaços grocs o peri­o­dis­tes que els retra­ten tal com són; dels esca­mots d’enca­put­xats armats amb cúters, pals i el que faci falta; o la dels autors de les raz­zies que entren en una escola, ata­quen una ràdio o deco­ren amb esvàsti­ques por­tes i façanes.

Una mica més avall, hi tro­bem la Susana Díaz sor­tint del seu cor­tijo..., ah! no, no, dis­cul­pin, que és la seu del govern andalús; i allà va ella, amb cara de pomes agres, atri­buint la seva des­feta elec­to­ral a no haver par­lat prou dels cata­lans. Aquesta també era fàcil! Perquè encai­xava just al cantó de l’única peça que no cal col·locar perquè ja ve d’ori­gen, que és la de la cata­la­nofòbia, que és una mena d’acce­le­ra­dor de partícules elec­to­rals: mul­ti­plica els vots al que la sap atiar. Ben a prop, un grup de peces curiós, perquè estan lli­ga­des i ben lli­ga­des; hi surt la Cons­ti­tució, la ban­dera bico­lor, el rei Felipe amb una foto del seu pare hon­rant Franco, un sabre, un tri­corni i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

A l’altra punta del qua­dre, hi ha polítics cata­lans a la presó espe­rant judici, alguns en vaga de fam, i també hi ha mig govern refu­giat a l’estran­ger. Al seu cos­tat, una peça curi­osa, la d’una colla de jut­ges al vol­tant de dues màqui­nes: una impres­sora que escup una sentència con­dem­natòria i una tri­tu­ra­dora trin­xant piles de recur­sos i recu­sa­ci­ons. I allà mateix la peça de la soci­e­tat cata­lana, para­lit­zada, des­con­cer­tada, cons­ci­ent d’estar vivint el seu dia de la mar­mota, sense saber ben bé com sor­tir del bucle.