OPINIÓ
PROFESSOR DE LITERATURA I CULTURA CATALANES A LA UNIVERSITAT D’INDIANA - 8 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Destrucció competitiva

EDGAR ILLAS - PROFESSOR DE LITERATURA I CULTURA CATALANES A LA UNIVERSITAT D’INDIANA
“Si no pro­ce­dim segons una lògica de deso­bediència civil els espa­nyols con­ti­nu­a­ran des­truint-nos

Si inten­tem pen­sar la nos­tra situ­ació política a nivell teòric, el punt de par­tida més sòlid con­ti­nua sent la tesi que Xavier Rubert de Ventós, amb cla­ri­vidència profètica, va pro­po­sar el 1999 a Cata­lu­nya: de la iden­ti­tat a la inde­pendència. La seva tesi és estric­ta­ment econòmica. Diu que Madrid i Bar­ce­lona s’havien com­ple­men­tat durant tota la moder­ni­tat en la mesura que l’una tenia el poder polític i l’altra, l’indus­trial, però que amb la glo­ba­lit­zació aquest equi­li­bri s’ha tren­cat. Ara Madrid s’ha con­ver­tit en cen­tre finan­cer a més de polític i ja no depèn de la indústria cata­lana, i Bar­ce­lona, per la seva banda, se cen­tra més en el mer­cat glo­bal que en l’espa­nyol. Així, diu Rubert, “el nos­tre desen­vo­lu­pa­ment econòmic o social és molt més sem­blant, però… per això mateix som molt menys com­ple­men­ta­ris i molt més com­pe­ti­tius” (120). L’efecte polític d’aquest canvi és que Madrid es recen­tra­litza i que el cata­la­nisme, que fins lla­vors volia moder­nit­zar Espa­nya, esdevé sobi­ra­nisme.

L’adjec­tiu ‘com­pe­ti­tius’ és simp­tomàtic perquè mos­tra com Rubert cons­tata el canvi i alhora el pre­senta com a posi­tiu. O sigui, Rubert no diu sim­ple­ment que Madrid i Bar­ce­lona esde­ve­nen com­pe­ti­do­res, sinó que la riva­li­tat les afa­vo­reix i les fa pro­gres­sar. L’ús de “com­pe­ti­ti­vi­tat”, doncs, és, en ter­mes de J.L. Aus­tin, cons­ta­tiu i per­for­ma­tiu, o sigui, que reco­neix el canvi i alhora l’efec­tua.

Aquesta dua­li­tat entre rea­li­tat i intenció va acom­pa­nyar l’inde­pen­den­tisme fins a la tar­dor del 2017, perquè més o menys tots comptàvem que Madrid enten­dria que la sepa­ració podria bene­fi­ciar les dues parts. Per això, la reacció vio­lenta de l’Estat a par­tir de l’1-O no només s’ha d’atri­buir al tro­glo­di­tisme anti­de­mocràtic i cata­lanòfob dels espa­nyols. Si con­ti­nuem dins del marc econòmic de Rubert, la violència també es pot enten­dre com una eina de com­pe­ti­ti­vi­tat. Al mer­cat glo­bal, cada dia veiem exem­ples que mos­tren que violència i pro­duc­ti­vi­tat no són incom­pa­ti­bles, des de la Xina auto­ritària i pròspera fins a tots els llocs on una catàstrofe bèl·lica o natu­ral fa que hi aug­men­tin les inver­si­ons.

La part nega­tiva d’aquesta situ­ació és que el con­flicte amb l’Estat es pot pro­lon­gar eter­na­ment en la mesura que bene­fi­cia molta gent, inclo­ent-hi els nos­tres par­tits pro­ces­sis­tes. La part posi­tiva és que cada vegada més inde­pen­den­tis­tes ente­nem que, si no pro­ce­dim segons una lògica de guerra, que en el nos­tre cas vol dir fer deso­bediència civil, can­viar els nos­tres líders a través de les primàries i cen­trar-nos en les con­seqüències dels actes i no pas en els sim­bo­lis­mes morals, si no fem això, els espa­nyols con­ti­nu­a­ran avançant en la tasca de des­truir-nos per ser per­fec­ta­ment com­pe­ti­tius.