POLÍTICA
BARCELONA - 8 desembre 2018 2.00 h

Caducitat política

 El procés accelera l’esgotament dels lideratges més ràpidament

 Els experts atribueixen la celeritat al fet que els ciutadans són més crítics i hi ha més equilibris de poder

M.MEMBRIVES/L.BRUGUERA - BARCELONA

Els ciu­ta­dans són els que, amb el seu vot, legi­ti­men els polítics i per­me­ten que els que han arri­bat al poder –ja sigui al cap­da­vant d’un par­tit o d’una ins­ti­tució– hi esti­guin més o menys anys. Els temps con­vul­sos han acce­le­rat la data de cadu­ci­tat dels polítics que estan a pri­mera fila i fa anys que l’espe­rança de vida política ten­deix a escurçar-se. Actu­al­ment seria impen­sa­ble que es pogués repe­tir un cas com el de Jordi Pujol, que es va man­te­nir durant 23 anys a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. El procés, però també la crisi, l’impacte de les xar­xes soci­als, l’apa­rició de nous actors polítics i la millor for­mació dels ciu­ta­dans –i, per tant, l’aug­ment de l’espe­rit crític– en són només algu­nes de les cau­ses.

Del cas de Jordi Pujol als d’inte­grants de llis­tes dels par­tits ano­me­nats de la nova política hi ha tot un abisme, però el de l’expre­si­dent con­ver­gent no és un cas únic. El dipu­tat soci­a­lista Higini Clo­tas va ocu­par un escó al Par­la­ment de Cata­lu­nya durant nou legis­la­tu­res, des del 1980 fins al 2012, un total de 32 anys, nou anys més que Pujol. En lon­ge­vi­tat els seguei­xen cinc dipu­tats que han repe­tit acta de dipu­tat en vuit oca­si­ons. Són Maria Dolors Mont­ser­rat i Culleré, del Grup Popu­lar; Ramon Camp (CiU) i Joa­quim Nadal (PSC), tots tres ja fora del Par­la­ment. Els més lon­geus que man­te­nen l’acta són Ramon Espa­da­ler, que va començar en el grup de CiU i en les dar­re­res elec­ci­ons ocupa un escó del PSC, i Josep Rull, actu­al­ment empre­so­nat que ha estat dipu­tat les dar­re­res vuit legis­la­tu­res. A l’altra banda hi tro­bem presències tan efímeres com les dels dipu­tats de la CUP que van acom­pa­nyar Mas en el pas al cos­tat previ al nome­na­ment de Car­les Puig­de­mont com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat el gener del 2016. Josep Manel Bus­queta, Julià de Jòdar i Ramon Usall van ser dipu­tats al Par­la­ment de Cata­lu­nya durant poc més de dos mesos i mig.

Joan Bote­lla, catedràtic de ciència política de la UAB, recorda que “for­mar un polític bo costa i demana temps” i que “l’experiència ense­nya i ajuda a crear xar­xes de relació i d’inter­canvi amb sec­tors molt diver­sos, xar­xes que després seran un gran actiu polític”.

D’igual a igual

Bote­lla també asse­nyala que “el nom­bre de per­so­nes qua­li­fi­ca­des per actuar política­ment, espe­ci­al­ment en els nivells més alts, és baix”. Tots aquests argu­ments ani­rien teòrica­ment a favor de la lon­ge­vi­tat política, però, en canvi, “en els últims temps tenim la impressió que els polítics cadu­quen o fins i tot enve­llei­xen molt de pressa”. Pel catedràtic, “les soci­e­tats s’han fet més sàvies i edu­ca­des, i ja no ens mirem els líders amb admi­ració i des de baix, sinó en peu d’igual­tat i amb una mirada més crítica”. Això té efec­tes: “No aguan­tem grans lide­rat­ges, ens cre­iem amb dret a dis­cu­tir-ho tot.” Les xar­xes soci­als també hi tenen a veure, ja que “gene­ren atenció contínua 24 hores al dia, i això des­gasta for­ta­ment les per­so­nes; avui els cos­tos per­so­nals de la vida política són molt alts, i les com­pen­sa­ci­ons, molt escas­ses”.

Tot i que la durada d’una legis­la­tura al Par­la­ment és de qua­tre anys, les dar­re­res s’han anat escurçant amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des. La vui­tena, que va tenir com a pre­si­dent José Mon­ti­lla, va ser la dar­rera que va tenir una llar­gada con­ven­ci­o­nal. A par­tir de l’arri­bada d’Artur Mas a la pre­sidència, l’any 2010, ja cap legis­la­tura ha tor­nat a durar qua­tre anys.

Durant el pri­mer man­dat, Mas va con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des al cap de dos anys. Arri­ba­ven després d’un cop de porta del pre­si­dent espa­nyol cap a les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes. El segon man­dat de Mas tam­poc va arri­bar a com­plir qua­tre anys, ja que les elec­ci­ons es van tor­nar a avançar quan encara no se n’havien com­plert tres de la X legis­la­tura. L’acord per for­mar la llista inde­pen­den­tista Junts pel Sí, inte­grada per repre­sen­tants de Con­vergència i d’ERC, a més d’inde­pen­dents, va fer que el pre­si­dent con­voqués elec­ci­ons el 27 de setem­bre del 2015.

La decla­ració d’inde­pendència de Cata­lu­nya i la poste­rior apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució va pro­vo­car la fina­lit­zació abrupta de l’XI legis­la­tura el 27 d’octu­bre, quan el pre­si­dent espa­nyol Mari­ano Rajoy va donar-la per aca­bada i va con­vo­car elec­ci­ons per al 21 de desem­bre del 2017. Era el pri­mer cop des de la res­tau­ració del Par­la­ment que unes elec­ci­ons no eren con­vo­ca­des pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Evi­dent­ment, tots els experts con­sul­tats des­ta­quen que la forta tensió vis­cuda a Cata­lu­nya en els últims anys ha acce­le­rat el procés de cadu­ci­tat dels repre­sen­tants polítics. Com des­taca el catedràtic Joan Bote­lla, “una de les greus con­seqüències de la situ­ació cata­lana és el ràpid con­sum de lide­rat­ges polítics i la contínua subs­ti­tució de per­so­nes al cap­da­vant d’ins­ti­tu­ci­ons, par­tits o con­se­lle­ries”. “El con­ti­nuat reco­mençar de la pri­mera fila de la política cata­lana, for­mada per polítics que no es conei­xen, fa molt difícil l’esta­bli­ment de llaços sòlids, esta­bles, i la des­con­fiança subs­ti­tu­eix les com­pli­ci­tats”, lamenta. Com recorda el també pro­fes­sor de la UAB, “Jordi Pujol, Rafael Ribó, Josep-Lluís Carod-Rovira i Rai­mon Obi­ols podien estar d’acord o no, però es conei­xien des de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, sabien com pen­sa­ven els altres i podien cons­truir rela­ci­ons sòlides, ja fos­sin de lluita o de coo­pe­ració”.

Política “moguda”

Antoni Biarnés, politòleg espe­ci­a­lit­zat en gestió pública, refle­xi­ona que a escala local sí que hi ha bat­lles que fa molts anys que man­te­nen el poder, com el de Vila-seca (a l’alcal­dia des del 1993), però “en la política naci­o­nal, com que és més moguda, sí que ens hem d’acos­tu­mar que això no pas­sarà”. Com cons­tata, “quan hi ha bonança de llarga durada hi ha menys can­vis, però quan hi ha incer­te­ses i pors i bai­xes expec­ta­ti­ves de cara al futur, la gent és més crítica”, i això té con­seqüències. També som més crítics, matisa, perquè tenim més for­mació i infor­mació. “I davant les crítiques –con­clou–, els líders polítics són el boc expi­a­tori, s’ho merei­xin o no; si hi ha des­con­ten­ta­ment, l’única opció és can­viar la cara visi­ble” del par­tit. Per l’ana­lista, també els actu­als jocs de poder fan que els lide­rat­ges siguin més dèbils. “El cas para­digmàtic –recorda Biarnés– és el d’Artur Mas, perquè amb les majo­ries d’abans no hau­ria hagut de mar­xar, però com que li feien falta els vots de la CUP, va haver de fer el pas al cos­tat.”

També Ivan Ser­rano, politòleg de la UOC, refle­xi­ona que és evi­dent que “el cas català té molt a veure amb la curta espe­rança de vida dels polítics actu­als, ja que si el cicle polític és con­vuls, les pos­si­bi­li­tats de relleu són molt més altes perquè es van cre­mant”. “A Cata­lu­nya, el con­text ho explica tot”, reco­neix, però des­taca que “el prin­cipi de rege­ne­ració democràtica diu que com més temps esti­guis en el càrrec, menys con­tacte tens amb la rea­li­tat i, en canvi, més vicis”. Aquest debat exis­teix des de fa temps a escala glo­bal, cer­ti­fica, i per això a Cata­lu­nya, més enllà de la situ­ació política que hi hagués hagut, hauríem vist aquesta tendència de no allar­gar massa els lide­rat­ges. “El que passa és que com que els cicles elec­to­rals fa temps que són de dos anys, no hem tin­gut ocasió de com­pro­var com hau­ria entrat tot això a l’escena política”, indica.

Com per a la resta d’experts, també per a Ser­rano l’altre fac­tor deter­mi­nant són les xar­xes soci­als. Amb elles hi ha molt més escru­tini (encara que de menys qua­li­tat, opina) i per­me­ten que hi hagi polítics que es con­ver­tei­xin en líders en molt poc temps, com ara Car­les Puig­de­mont, que va relle­var Artur Mas des de l’alcal­dia de Girona, de manera que era des­co­ne­gut per a molta gent. “Les xar­xes soci­als pos­si­bi­li­ten que algú des­co­ne­gut pugui sal­var aquesta distància en un marge de temps petit; abans no es podia, i per això els par­tits pla­ni­fi­ca­ven durant anys la seva suc­cessió, com va fer Pujol.”

L’arri­bada a la política de noves for­ces que por­ten incor­po­rat en el seu codi ètic la limi­tació de man­dats també ha con­tribuït de manera deci­siva a acce­le­rar els relleus al Par­la­ment. El cas para­digmàtic és el de la CUP, de la qual cap dels càrrecs elec­tes ha repe­tit com a repre­sen­tant a la cam­bra cata­lana, tot i la curta durada de les legis­la­tu­res en què han obtin­gut repre­sen­tació. Van irrom­pre al Par­la­ment durant la X legis­la­tura i van acon­se­guir tres repre­sen­tants. Els seus millors resul­tats els van arri­bar en l’XI legis­la­tura, quan van obte­nir deu escons. En aquell moment alguns dels repre­sen­tants ele­gits van aca­bar renun­ci­ant a l’acta. Aque­lla va ser la pri­mera legis­la­tura en què que es va esco­llir com a pre­si­dent un can­di­dat, Car­les Puig­de­mont, que no encapçalava la llista, un fet que s’ha tor­nat a repe­tir en aquest man­dat amb l’elecció de Quim Torra. Puig­de­mont és també el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que ha pre­si­dit el man­dat més curt des de la res­tau­ració de la ins­ti­tució, de moment i sense saber si Torra arri­barà a superar el rècord de bre­ve­tat del seu ante­ces­sor.

Dife­rents dura­des

De can­di­dats a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat n’hi ha hagut molts que han repe­tit en més d’una ocasió. Con­vergència i Unió ha estat la for­mació que més cops ha repe­tit cap de llista. Dar­rere de Pujol, can­di­dat de CiU en sis oca­si­ons, hi ha Artur Mas, que va ser cap de llista de la mateixa fede­ració qua­tre vega­des, les matei­xes que l’actual síndic de greu­ges, Rafael Ribó, que va encapçalar la can­di­da­tura d’Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya, tal com apa­reix al gràfic de sota, on sur­ten també els dipu­tats més lon­geus al cos­tat dels caps de llista de cada for­mació.

Els soci­a­lis­tes, que són al Par­la­ment des de la pri­mera legis­la­tura, han tin­gut set can­di­dats dife­rents a la pre­sidència, una xifra que coin­ci­deix amb el nom­bre de caps de llista que ha tin­gut la for­mació d’esquer­res que va començar ano­me­nant-se PSUC i que ha pas­sat per diver­ses sigles i coa­li­ci­ons de for­ces al llarg de la seva història (IC, ICV, ICV-EUiA, CSQP i Cata­lu­nya en Comú) i que també hi és des del 1980. Són també el mateix nom­bre de can­di­dats que han tin­gut els popu­lars, amb la diferència que aquesta força va entrar al Par­la­ment a par­tir de la segona legis­la­tura.

Per als experts, tot i que limi­tar els anys en el poder pot con­tri­buir a la rege­ne­ració democràtica, s’ha de vigi­lar que no sigui con­tra­pro­du­ent. Com recorda el politòleg Ivan Ser­rano, “sense arri­bar a la pro­fes­si­o­na­lit­zació, la política sí que és una tasca espe­ci­a­lit­zada, i si per esta­tuts no pots repe­tir et perds el conei­xe­ment acu­mu­lat”. Quan entra un nou dipu­tat, recorda, triga temps a fami­li­a­rit­zar-se amb els pro­ce­di­ments, la forma de redac­tar les lleis i tants altres tec­ni­cis­mes. Per al politòleg Antoni Biarnés, posar límits molt estric­tes també té ris­cos “perquè les polítiques neces­si­ten temps per des­ple­gar-se, i amb experiència s’apro­fita el capi­tal i les rela­ci­ons per­so­nals i amb l’entorn que es van tei­xint”. En canvi, “si cada dos dies can­vien els inter­lo­cu­tors, no s’avança”.

LES FRASES

Les societats s’han fet més sàvies i ja no ens mirem els líders amb admiració, sinó amb mirada crítica
Joan Botella
CATEDRÀTIC CIÈNCIA POLÍTICA UAB
Si el cicle polític és convuls, les possibilitats de relleu són molt altes perquè es van cremant
Ivan Serrano
POLITÒLEG UOC