L’any de Puigdemont


09/01/2017 01:06 | Actualizado a 09/01/2017 02:25

El temps de la política passa ràpid i lent alhora. Dijous farà un any que Carles Puigdemont va prendre possessió com a president de la Generalitat, després que Artur Mas intentés ser investit amb els imprescindibles vots de la CUP. L’elecció inesperada de Puigdemont va ser el darrer conill que va sortir del barret de Mas per mantenir en marxa la bicicleta del procés, frenat de manera més diabòlica des de dins del bloc independentista que no pas des de fora. El preu va ser la retirada de l’home que encarna la sobiranització del nacionalisme moderat. El mateix home que serà jutjat per haver impulsat una consulta que és –per ara– l’únic moment de plena sobirania en tot aquest viatge.

L’entrada en escena de Puigdemont –i ho confirma l’enquesta publicada ahir en aquestes pàgines– mostra una contradicció que no em sembla gens anecdòtica: les bases independentistes repeteixen que la gran fortalesa d’aquest moviment és haver convençut molts catalans que no havien pensat mai en la secessió (com el convers Mas), però entusiasma que l’actual president sigui “un independentista de tota la vida”. En què quedem? La retirada de Mas va ser un episodi lamentable –inèdit a Europa– de cessió al veto sectari d’una minoria sense cap sentit d’Estat, que va tenir un efecte molt negatiu en la credibilitat del procés.

Aquell pas al costat de Mas permetia –sobre el paper– tres coses alhora: continuar amb un full de ruta pensat abans del 27-S (però per ser aplicat amb una majoria més folgada i estable); evitar que Mas fos acusat de ser el culpable de carregar-se el procés; i donar temps a una CDC declinant per refundar-se abans d’unes noves eleccions. El gran error del líder convergent va ser pensar que hi ha bitllet de tornada. D’altra banda, l’estil de Puigdemont –més fresc i proper– va generar alegria en el món independentista, després de tres mesos de depressió, causada per la negociació delirant entre Junts pel Sí i la CUP. La posterior moció de confiança va donar autoritat al nou president.

L’any de Puigdemont ha evitat el col·lapse intern del procés, amenaçat per quatre factors: la manca de vots de Junts pel Sí (que va obtenir un gran resultat però insuficient); la clau de la majoria en mans dels cupaires; la competència (revestida de desconfiança) entre convergents i republicans; i la negativa de Mas i Junqueras a acceptar amb realisme que els resultats del 27-S obligaven a repensar terminis, ritmes i estratègies per aconseguir la independència. Atès que Puigdemont s’ha posat data de caducitat i que el referèndum sembla impossible, qui haurà de reescriure el procés serà Junqueras, a qui totes les enquestes donen el primer lloc en unes catalanes. Com que el vicepresident també és “un independentista de tota la vida”, ho tindrà molt fàcil per demanar més temps, més paciència i més vots a la bona gent que diu “tenim pressa”.