OPINIÓ
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA9 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Les eleccions andaluses

ANTONI SEGURA I MAS - CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
“A Cata­lu­nya, no sorprèn que Cs no sigui tan libe­ral i de cen­tre com afirma i esti­gui dis­po­sat a pac­tar a Anda­lu­sia pels vots d’un par­tit clara­ment anti­de­mocràtic, xenòfob, homòfob, par­ti­dari d’abo­lir l’auto­no­mia i l’avor­ta­ment i la memòria històrica

Les elec­ci­ons anda­lu­ses han tin­gut la vir­tut de dei­xar les coses clares. En pri­mer lloc, quan un par­tit polític roman en el càrrec deu legis­la­tu­res (36 anys) amb majo­ria abso­luta o amb suports par­la­men­ta­ris pun­tu­als el sis­tema polític –a Anda­lu­sia, Cata­lu­nya o qual­se­vol lloc– esdevé un règim amb tots els defec­tes: pre­potència, absència de crítica, favo­ri­tisme, impu­ni­tat i sovint, a vol­tes, cor­rupció. En segon lloc, han posat de mani­fest que a l’Estat espa­nyol també hi ha extrema dreta.

Fins ara es deia que, a diferència de la majo­ria d’estats euro­peus i tret d’algu­nes for­ma­ci­ons minúscu­les i sense repre­sen­tació par­la­mentària, no n’hi havia, d’extrema dreta, perquè aquest espai elec­to­ral ja l’omplia el PP. Ara es com­prova que quan l’extrema dreta deci­deix anar a les elec­ci­ons amb veu pròpia, Vox, el PP i Cs –a pesar del que diguin alguns dels seus fun­da­dors intel·lec­tu­als– no fan fàstics a accep­tar els vots del par­tit de San­ti­ago Abas­cal per acon­se­guir la pre­sidència de la Junta i del Par­la­ment d’Anda­lu­sia.

En suma, els matei­xos que cri­ti­quen que Pedro Sánchez guanyés la moció de cen­sura con­tra Mari­ano Rajoy amb els vots d’ERC i del PDe­CAT, for­ma­ci­ons ple­na­ment democràtiques, no tenen escrúpols a accep­tar els vots d’un par­tit clara­ment anti­de­mocràtic, xenòfob (islamòfob), homòfob, que nega la violència de gènere, ultra­na­ci­o­na­lista espa­nyol i par­ti­dari d’abo­lir les auto­no­mies i les lleis de l’avor­ta­ment i de la memòria històrica.

Ara resulta que, fins i tot aquells que deien que eren libe­rals, de cen­tre, ni de dre­tes ni d’esquer­res, i que s’han apro­piat de la més genuïna encar­nació de la repre­sen­tació de la lli­ber­tat indi­vi­dual i dels valors repu­bli­cans, el con­cepte de ciu­tadà/ana i ciu­ta­da­nia, resulta que estan dis­po­sats a accep­tar els vots de Vox. Òbvi­a­ment, a Cata­lu­nya, no sorprèn aquest des­fa­sa­ment entre dis­curs i rea­li­tat. El par­tit taronja sor­geix de dos mani­fes­tos sig­nats el 7 de juny del 2005 i l’1 de març del 2006 per un grup de per­so­nes que “no se sien­ten repre­sen­ta­dos por los actu­a­les par­ti­dos y mani­fi­es­tan la nece­si­dad de que un nuevo par­tido político cor­rija el déficit de repre­sen­ta­ti­vi­dad del Par­la­mento catalán”. Ves per on!, perquè això suc­ce­eix, jus­ta­ment, pocs mesos després que, per pri­mera vegada des de la Segona República, hi ha un govern d’esquer­res a la Gene­ra­li­tat for­mat pel PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA encapçalat per Pas­qual Mara­gall. El 8-9 de juliol del 2006 se cele­bra el congrés cons­ti­tu­ent i neix a Cata­lu­nya el par­tit Ciu­da­da­nos-Par­tido de la Ciu­da­danía (Cs).

En el pri­mer mani­fest es denun­cia que el govern tri­par­tit es pro­posi redac­tar un nou Esta­tut d’Auto­no­mia, aquell que a pro­posta del PP es va ven­ti­lar després la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal del 28 de juny del 2010; s’abo­mina de la política d’immersió lingüística, que ha com­por­tat que “los estu­di­an­tes cata­la­nes ocu­pen uno de los nive­les más bajos del mundo des­ar­ro­llado en com­prensión ver­bal y escrita”, menys­te­nint “el impor­tantísimo valor cul­tu­ral y económico que supone la len­gua cas­te­llana”; es denun­cia “la peda­gogía del odio que difun­den los medios de comu­ni­cación del gobi­erno catalán con­tra todo lo «español»”, i, per des­comp­tat, es denun­cia també la cor­rupció (“desde el caso Banca Cata­lana hasta el más reci­ente del 3%”, no han estat tan con­tun­dents els dar­rers anys amb la cor­rupció del PP), es nega el dèficit fis­cal, que és un invent del naci­o­na­lisme, es diu, per ama­gar que “desde hace tiempo la riqueza crece [a Cata­lu­nya] en una pro­porción infe­rior a la de otras regi­o­nes españolas y euro­peas com­pa­ra­bles”. És difícil tro­bar més notícies fal­ses i més demagògia popu­lista en un escrit de menys de mil parau­les. Però, tant se val, perquè del que es tracta és de jus­ti­fi­car una equi­distància –ni de dre­tes ni d’esquer­res– i la vocació per cons­truir una “soci­e­dad pos­na­ci­o­na­lista” (segon mani­fest) per­tal tapar els impul­sos supre­ma­cis­tes (espa­nyols) i un pro­grama con­ser­va­dor ama­rat d’una supo­sada reno­vació estètica.

AvÍs, doncs, per a nave­gants: en les pròximes elec­ci­ons muni­ci­pals (o legis­la­ti­ves abans, segons com evo­lu­ci­oni l’esce­nari polític espa­nyol), cal no dei­xar-se enga­nyar per les apa­ren­ces, ja que el que compta en política són els actes. I, com s’ha vist a Anda­lu­sia, no hi ha més cera que la que crema, per molt que s’embol­ca­lli en la trista figura d’un ex-pri­mer minis­tre de la gran­deur, pròfug del soci­a­lisme, menys­tin­gut per Emma­nuel Macron i desem­bar­cat a Bar­ce­lona.