La negociació catalana

 09/02/2016 00:31

Pas a pas, no se sap si cap a l’èxit o cap a la derrota. Però el cas és que, sigui el que sigui, Pedro Sánchez és l’únic que transita pel camí de la Moncloa i, atesa la situació catatònica del Partit Popular, l’únic que hi pot transitar. Però també és cert que l’amic Pedro no té terme mig: o aconsegueix la investidura o serà cremat a la pira pel seu propi partit. D’aquí que la seva resistència i tenacitat contra tiris propis i troians aliens sigui meritòria. De moment, està en el joc i és qui té la mà.

En aquesta situació, no sembla gaire raonable que el candidat a la presidència compagini un discurs de mà oberta a tots amb una exclusió múltiple de partits, sigui el mateix PP, siguin les tres opcions independentistes catalanes i basca. Per descomptat, coneixem el caixa o faixa del moment i les dificultats de Sánchez envers els barons, les baronesses i la resta de la rància aristocràcia socialista: als catalans dolents, ni aigua. El problema és que necessitarà aigua, encara que sigui per la via de l’abstenció, o els comptes monclovites no li sortiran ni aplicant trigonometria. I quan això passi i li urgeixi trobar una sortida, seria aconsellable que no l’hagués obstruït més del compte. Encara que tregui pit i digui que no té res a parlar amb l’independentisme català –que representa l’absoluta majoria del ­Parlament–, hi tindrà molt a parlar i a més ho sap, tant per necessitat ­aritmètica com ideològica, no endebades no pot ser l’èmul progre de la dreta més retrògrada i intolerant. I per dreta ­retrògrada, tant és el PP com Ciutadans.

En espera, doncs, d’esdeveniments, cal imaginar que “l’altra banda”, la de la irredempta Catalunya, també ha fet els deures i té estratègia per a l’ocasió. Dues qüestions, en aquest sentit: la primera, que l’abstenció no dóna per exigir maximalismes, sinó per anar al fet concret; la segona, que el que és concret n’és molt, de concret, i camina en dues direccions. D’una banda, cal que el sobiranisme plantegi com a condició imprescindible el compromís de Pedro Sánchez que la seva presidència estarà en contra del judici del 9-N. És impossible imaginar cap tipus d’acostament –encara que sigui per la via de l’abstenció– si el PSOE dóna ­suport a la judicialització del procés català. No oblidem que el judici actual va néixer de la pressió delirant de l’Executiu sobre la Fiscalia, incloses la desqualificació de la Fiscalia catalana al complet i la dimissió del fiscal general. El PSOE pot estar en contra de la independència i l’autodeterminació, però no pot estar a favor d’un judici polític. I segon, algunes partides econòmiques centrals que l’Estat deu a Catalunya i que necessitem com a aigua de mannà.

Amb això a la motxilla, l’abstenció seria una opció intel·ligent i explicable. A la inversa, sense partida econòmica i sobretot sense el compromís democràtic contra els judicis polítics, el no és l’opció pertinent.