OPINIÓ
PERIODISTA - 9 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

A contracor

JAUM,E NOLLA - PERIODISTA
“Hi ha una rea­li­tat de la qual ningú no vol par­lar i que tard o d’hora caldrà afron­tar: i és que, com tot a la vida, la inde­pendència té un preu

Vet ací l’arti­cle que no hau­ria vol­gut escriure mai. Des del veri­ta­ble món inde­pen­den­tista, el que ha hagut de patir tota mena de menys­preus durant anys, fins i tot de part de sec­tors dits cata­la­nis­tes, la sen­sació d’engany és total. Després del referèndum de l’1-O, cap de les pro­me­ses fetes pels nos­tres gover­nants (resul­tat vin­cu­lant, estruc­tu­res d’estat, etc.) no es van com­plir. Poden donar mil i una expli­ca­ci­ons esca­ients, però no ens trau­rem mai del damunt la sen­sació llas­ti­mosa que, el poble anava per una banda i algun dels seus gover­nants, qui sap on volia anar!

Hi ha una rea­li­tat de la qual ningú no vol par­lar i que tard o d’hora caldrà afron­tar: i és que, com tot a la vida, la inde­pendència té un preu. El cost final dependrà de mol­tes cir­cumstàncies, però conei­xent l’Estat espa­nyol, no serà pas un preu asse­qui­ble. A Cata­lu­nya, els nos­tres gover­nants afir­men per­tot arreu ser inde­pen­den­tis­tes, però no han tin­gut mai en compte aquesta frase de Maquia­vel (escrita en el con­text d’El Príncep, però que podem apli­car per­fec­ta­ment a la nos­tra situ­ació): “...Si un gover­nant no està dis­po­sat a renun­ciar a la moral quan les cir­cumstàncies així ho exi­gei­xin, val més que es dedi­qui a una altra cosa.”

Com ja hem vist, Espa­nya no ha tin­gut, ni té, ni tindrà mai cap mena d’escrúpol a actuar immo­ral­ment per a no abdi­car en la sal­va­guarda de la seva falsa uni­tat. Però, davant Maquia­vel, un reguit­zell d’apre­nents de Gandhi bra­ma­ran: Els cata­lans no hem de ser com els espa­nyols! Som molt millors! Nosal­tres tenim valors de res­pecte democràtic i de justícia que no ens per­me­ten embru­tar-nos les mans...!”, cosa que, sigui dit de pas­sada, sí que fan la resta d’estats del món. Pobrets. No tenen els conei­xe­ments bàsics que calen per a bas­tir un estat. Es veu que els cata­lans hem d’ésser impol·luts, sants imma­cu­lats. La nos­tra supe­ri­o­ri­tat moral ens ha de fer pas­sar a la història com a exem­ples de puresa i raó democràtica, en la qual tots els pobles del món s’emmi­ra­lla­ran. Per cert, vist de prop, això no deixa de ser un pecat de supèrbia.

El govern Puig­de­mont-Jun­que­ras va tenir diver­ses pro­pos­tes seri­o­ses sobre què és allò que calia fer per arri­bar amb garan­ties a la inde­pendència. Pro­pos­tes que dema­na­ven diver­sos preus a pagar i, fins a un cert punt, seguir les con­sig­nes de Maquia­vel. Pro­pos­tes que jo sé del cert que eren sòlides i mesu­ra­des i amb el resul­tat d’una inde­pendència de facto poste­rior a l’1-O. Per això Espa­nya estava tan negui­tosa. Mal­grat tot, aquell govern les va rebut­jar totes. Algun dia sabrem el perquè. I no ens valen excu­ses de mal paga­dor: que no diguin que no els sem­bla­ven pro­pos­tes seri­o­ses, perquè ho eren; i que tam­poc no diguin que no volien patir càrrecs de consciència en cas d’un esce­nari vio­lent, perquè ales­ho­res demos­tra­ran que no sabien amb qui es juga­ven els quar­tos. Amb bones parau­le­tes i amb la raó democràtica, a Espa­nya no arri­baràs mai enlloc. I en l’Europa actual, encara menys.

Una altra rea­li­tat de la qual no es par­larà mai gaire: conei­xent l’Estat espa­nyol, i pel fet de tenir l’ene­mic a dins de casa, en els pri­mers moments de la nai­xent República Cata­lana, per força, algu­nes lli­ber­tats, a con­tra­cor, que­da­rien res­trin­gi­des o sot­me­ses a un cert con­trol. Cal tocar de peus a terra si real­ment volem ser inde­pen­dents.

És trist haver de recor­dar que ho havíem tin­gut a tocar si s’hagues­sin fet les coses com calia. I aquesta sen­sació d’engany entre molts inde­pen­den­tis­tes cos­tarà de pair. Això els porta a con­si­de­rar l’abs­tenció en les pròximes elec­ci­ons al Congrés de Madrid. Tan­ma­teix, la meva reflexió, que no és ser­vil ni covarda, em fa tenir el parer con­trari. Crec que cal anar a votar sem­pre. El 28 d’abril, també. Mal­grat que alguns caps de brot digues­sin que això ja no cal­dria fer-ho mai més. Cal votar una opció “pre­sump­ta­ment” inde­pen­den­tista. La que el lec­tor vul­gui. Si cal, que ho facin a la sort. O que ho facin tapant-se el nas com aquell qui recull les depo­si­ci­ons del gos. El que és impor­tant és no donar munició de pro­pa­ganda als porcs habi­tu­als. Això sí, que els nos­tres repre­sen­tants no cre­guin pas que aquest vot serà gratuït. També tindrà un preu, com tot a la vida.

A con­tra­cor escric aquest arti­cle. A con­tra­cor molts inde­pen­den­tis­tes ani­rem a votar opci­ons que ens han dece­but. A con­tra­cor alguns diri­gents, avui vene­rats, van fer coses que no volien fer (inclòs el referèndum que pot­ser, si hagues­sin pogut, hau­rien atu­rat). I a con­tra­cor, després, van fer coses de les quals segu­ra­ment ara es pene­dei­xen. Tant de bo arribi el dia que en aquest país defi­ni­ti­va­ment lliure puguem fer les coses de bon grat.