OPINIÓ
PERIODISTA I ESCRIPTOR - 9 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Pacifisme violent

SANTIAGO VILANOVA - PERIODISTA I ESCRIPTOR

El judici de l’1-O a la sala segona del Tri­bu­nal Suprem s’està desen­vo­lu­pant de manera igno­mi­ni­osa i alhora peri­llosa, no única­ment pels nos­tres polítics empre­so­nats, sinó con­tra el propi procés i les seves eines de dina­mit­zació popu­lar. El pre­si­dent Manuel Marc­hena, for­mat en la pres­ti­gi­osa Uni­ver­si­tat de Deusto, i els sis magis­trats que l’acom­pa­nyen en el macro­ju­dici mediàtic, sem­bla que tenen un full de ruta mar­cat: esta­blir un pre­ce­dent penal que con­ver­teixi les mul­ti­tu­dinàries mani­fes­ta­ci­ons de deso­bediència civil en una cons­pi­ració pre­me­di­tada con­tra l’Estat.

Nosal­tres podrem apel·lar a les for­mes de resistència dels Gandhi, King i Man­dela i al·legar que els únics que van exer­cir la violència física van ser les for­ces de l’ordre, però al final d’aquesta llarguíssima des­fi­lada de tes­ti­mo­nis poli­ci­als hi ha una fita: demos­trar que en el segle XXI i amb el suport de les xar­xes soci­als i les noves tec­no­lo­gies de la comu­ni­cació, es pot cons­pi­rar con­tra l’Estat inci­tant a crear mura­lles huma­nes infran­que­ja­bles. Albiro una estratègia que aca­barà per­ver­tint el con­cepte de violència física pel de “violència ambi­en­tal”. Els magis­trats podrien inten­tar cons­truir un relat en forma d’opa ideològica per diagnos­ti­car els fets de l’1-O com pro­vo­cats per un “paci­fisme vio­lent”. Un oxímoron per­vers. He lle­git per inter­net refle­xi­ons uni­o­nis­tes fat­xes com aquesta: “Los inde­pen­den­tis­tas cata­la­nes que diri­gen el ‘procés’ saben que ya no es posi­ble en el siglo XXI levan­tarse en armas o crear una ETA, como lo inten­ta­ron con Terra Lliure. Ahora qui­e­ren ejer­cer la vio­len­cia con­tra el Estado uti­li­zando las armas moder­nas: las redes electrónicas y el paci­fismo.” Els magis­trats del Suprem podrien inten­tar esta­blir juris­prudència en el dret penal inter­na­ci­o­nal acu­sant els líders de l’1-O d’una cons­pi­ració (més difícil de con­tro­lar que la vio­lenta) basada en “Els car­rers seran sem­pre nos­tres!”. Res del que està suc­ceint a la sala segona del Suprem s’enten­dria si no es busqués una sentència con­dem­natòria exem­plar que tin­gui el suport callat dels estats indus­tri­als del G-20. Una sentència que freni els movi­ments d’alli­be­ra­ment del pla­neta quan inten­tin revol­tar-se con­tra els estats auto­ri­ta­ris; que indi­rec­ta­ment afa­vo­reixi l’extrema dreta, però també els soci­al­demòcra­tes i libe­rals que no volen que la síndrome cata­lana s’exporti i ame­naci estruc­tu­res i oli­gar­quies domi­nants.

al Tri­bu­nal Suprem bar­ri­nen sobre si inter­net ha esde­vin­gut una arma clau uti­lit­zada pels “sedi­ci­o­sos”. Men­tres­tant, la Gene­ra­li­tat atorga el XXX Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya a Vic­tor Cerf, un dels seus pares. El tecnòleg junt amb Robert Kahn va desen­vo­lu­par, la xarxa mili­tar Arpa­net, al ser­vei del Depart­ment of Defense dels Estats Units, pre­de­ces­sora d’inter­net. “Eche­lon”, “Car­ni­vore” i “Prism” esde­vin­drien els mons­tres resul­tants del cibe­res­pi­o­natge; gegan­ti­nes gàbies d’inter­cepció de mis­sat­ges xifrats al ser­vei dels estats com vaig des­criure en la meva pri­mera novel·la Acció Paral·lela (La Magrana. Les ales este­ses, 1984). En el dis­curs que mis­ter Cerf va pro­nun­ciar al Palau dedicà més temps a par­lar de les seves pre­ferències de vins cata­lans que de la greu situ­ació política que patim. Va defen­sar l’ús d’aquesta tec­no­lo­gia com una eina a favor de les lli­ber­tats (versió pro­pa­gan­dista), però es va cui­dar molt bé d’adver­tir-nos que alhora pot ser una ratera per als líders inde­pen­den­tis­tes.