Comptar i decidir

La Vanguardia en català | 09/05/2015 - 00:00h


Josep Cuní

Director de 8 al dia


Els amics del ministre Wert es pregunten per què la Generalitat de Catalunya no vol aclarir quants pares volen que els seus fills tinguin el ­castellà com a llengua vehicular a l'escola. N'hi hauria prou amb una casella al full de preinscripció per sortir de dubtes. Seria semblant a les d'altres qüestionaris si no fos perquè amb les coses de menjar no s'hi juga. Amb la llengua, a més, s'educa el gust, es detecta el sabor i s'il·lustra el coneixement. A partir d'aquí, s'obren portes, es re­solen conflictes i es fan amics. S'instrueix els fills, s'activen projectes i s'amplien horitzons. Detalls, entre d'altres, prou importants per tenir més seny i no escometre amb tanta empenta.

Però, tornant a la quantificació, no deixa de ser curiós que alguns la considerin important per saber quants alumnes estan defensant i, en canvi, no els serveixi per aclarir altres contenciosos. És com si les regles de càlcul només servissin per a uns objectius determinats i quan no ens interessessin els seus possibles resultats ens féssim analfabets funcionals.

Si del que es tracta és de comptar, comptem tot el que sigui suscep­tible d'aclarir la situació. Qualsevol situació. Afortunadament, unes eleccions serveixen per això. Ho veurem el diumenge dia 24. I a la nit sabrem qui és qui d'acord amb els que ho decideixin. Totalment i parcialment. I haurem resolt alguns aspectes, mentre se'ns intentarà confondre amb d'altres com apunten les ­enquestes.

D'una banda, si l'eix dreta-esquerra continua vigent o ha passat a ­millor vida a causa de les forces emergents. De l'altra, si aquestes pugen pel cansament provocat per escàndols de corrupció i amiguisme o pel seu propi valor, que de moment se'ls suposa. En el cas català, a més, si el procés es veu avalat o no gràcies a la suma de vots de les formacions ­independentistes, malgrat que la gran majoria dels ciutadans vagin a les urnes amb la intenció, única o preferent, de pensar en els seus inte­ressos municipals, que solen ser els personals.

Tot això i molt més s'explicarà aquella nit electoral a un espectador estupefacte per les lectures que els experts faran d'un vot, el seu, que haurà estat individual i intransferible. Però forma part del joc. Ho acceptem i fins i tot ens diverteix que ens facin partícips d'un espec­tacle basat en xifres i lletres i que exigiria tornar a passar per les urnes per aclarir per què ho vam fer i què va ser el que vam decidir.

És enmig d'aquest panorama que els ciutadans tenim el dret d'exigir que comptin persones i que no ens vinguin amb sopars de duro. Que comptin veus i no pas sorolls. Que comptin drets i no percepcions. Si per decidir cal comptar, comptem tot allò que ens ajudi a decidir. Pas a pas, cas a cas. Sense exageració però sense exclusió.