Divagació al 7 Portes

La Vanguardia en català | 09/05/2015 - 00:00h


Juan-José López Burniol


De passada per Barcelona, un vell col·lega -fa temps jubilat- em truca per dinar i xerrar una estona. Va exercir gairebé tota la seva vida a Catalunya i, en plegar, va tornar a la seva Castella natal. "On vols que anem?", li pregunto. "Al 7 Portes -respon-; em recorda vells temps amb regust familiar i ferro­viari". Així ho fem i, ja molt avançat el dinar, la conversa deriva -com era inevitable- cap a la situació política a Catalunya. Condenso el que em va dir en aquests paràgrafs:

"Encara segueixo les notícies amb cert interès, però ja no llegeixo els articles d'opinió sobre el tema; tampoc els teus. Crec que està passant el que havia de passar. Fa més d'un segle que, amb llargues interrupcions i ­fortes dificultats, es va iniciar un procés de ­refacció nacional que ha anat sempre a més i que arriba ara a un primer intent de des­enllaç. És com un tenor que canta al Liceu una ària amb un llarg crescendo, al final de la qual ha de donar el do de pit¿ o fer un gall. Amb el benentès que, passi el que passi, la funció continuarà. Pel que fa a la resta, el ­país llueix i Barcelona està esplèndida. La gent funciona. Us veig bé. Això sí, amb tres trets que mai no us abandonen: un indivi­dualisme profund, un fort relativisme legal i un pessimisme injustificat".

"L'individualisme és enorme. A finals dels anys seixanta, un col·lega -que saps molt bé qui era- em va fer, mentre dinàvem a l'Hispania o al Pòsit d'Arenys, aquesta reflexió: 'Els catalans tenen una admirable capacitat d'adaptació, fonamental en els negocis. Fixa-t'hi: al poble on sóc vivien en bona part del gènere de punt. Doncs bé, quan aquest es va enfonsar a finals dels cinquanta, van passar sense solució de continuïtat a l'hostaleria. Hi ha ara més de cent hotels, i són de gent d'allà. En altres indrets d'Espanya, els del poble com a molt arriben a maître, mentre que aquí són els amos. I nosaltres? Sembla com si només sabéssim fer oposicions. Ara bé, no t'enganyis, dels cent hotels, només n'hi ha un de quatre estrelles; tots són de dues o de tres. I és que els catalans només s'uneixen per cantar'. Tenia raó. Als catalans us costa, per exemple, de superar el marc de la societat anònima familiar. En bona part de les escriptures de constitució de societat que hem autoritzat, els constituents han estat 'el papa, la mama, el nen i la nena'. Ara bé, el pitjor és que aquest individualisme es trasllada a la política i, en exacerbar-se, es fa gregari i adopta formes de sectarisme caïnita. La Solidaritat Catalana va ser un miratge aviat esvaït. Tinc ara cu­riositat per saber si Esquerra donarà suport a Convergència perquè Trias aconsegueixi l'alcaldia de Barcelona. Cal veure-ho".

"El relativisme legal es dóna a tot Espanya. L'erosió de l'Estat com a sistema jurídic és un tret del temps present. Tothom es passa la llei per on li sembla. Però, a Catalunya, aquest tret connecta i s'accentua amb una tradició inveterada. Josep Pla es pregunta, no sé on, què és l'Estat per a un pagès de l'Empordà?, i es responen que és tan sols el recaptador de contribucions. O sigui, que els catalans han sentit des de sempre l'Estat espanyol com quelcom relativament aliè, cosa que ha determinat la seva manera de ser en un triple sentit: fent-los relativitzar l'imperi d'una llei que els ve imposada des de fora, privant-los de sentit institucional i convencent-los que poc poden esperar de l'Estat i han de buscar-se la vida prescindint-ne. Puig Salellas va denunciar aquesta falta de sentit institucional en un llibre testamentari (Catalunya: la penúltima cruïlla), on va posar en relleu com aquesta absència va viciar d'origen, en bona mesura, l'establiment de l'administració catalana amb la irrupció del clientelisme polític, que premia la selecció a través de procediments, diguem que directes, que no escullen els millors sinó els més fidels. És a dir, els nostres".

"Sou irònics, però no sou alegres. O, millor, no sou optimistes. I, en política, no voleu veure el que de positiu hi ha en la vostra trajectòria, que és molt. Catalunya ha guanyat per golejada, durant el segle XX, la primera gran batalla que ha entaulat: la de la seva refacció nacional. Ha guanyat, per descomptat, gràcies a l'esforç i a la tossuderia dels catalans, i sense que ningú els hagi regalat res. Però així ha estat i, avui, Catalunya està, com a nació, en una situació política infinitament millor que a començaments del segle XX. És cert també que té ara plante­jada una altra qüestió molt feixuga: la de la seva definició política. Però tenint en compte que afecta -i de quina manera!-tercers, l'hauria d'afrontar amb tanta fermesa com prudència, amb tanta determinació com bones maneres, amb tant sentiment com ­racionalitat. Sense una mala paraula, sense un mal gest, sense una mala actitud. Con­fiant tant en l'acció política immediata com en la força normativa dels fets, que són cristal·lització de la tasca callada de cada dia. El que hagi de ser, serà. Però sense urgències històriques que poden resultar d'impossible gestió".

I això va ser tot. A mitja tarda, va sortir amb l'AVE cap a Madrid.