Tres lliçons britàniques

La Vanguardia en català | 09/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


El més significatiu de l'aclaparador resultat de Cameron és que ningú no l'havia previst. Fins al dia de les urnes, totes les previsions i, així mateix, totes les anàlisis, parlaven de final del bipartidisme, de canvi de paradigma, i auguraven que no hi hauria te amb pastes al breakfast de la reina amb el nou escollit, perquè encara no hi hauria ni escollit ni breakfast. Es temien resultats complexos, lògiques parlamentàries endimoniades i una presidència que s'hauria de lluitar durament en el fangar de la negociació política. Tanmateix, res d'això no ha passat, i si bé és cert que el panorama ha canviat, amb el Partit Nacional Escocès com a tercera força política a Westminster, també ho és que la victòria de Cameron ha estat una rotunda sorpresa.

D'aquests resultats, i salvant totes les distàncies, podem extreure algunes conclusions útils per als nostres verals. La primera és que les enquestes són instruments més eficaços per a la guerra política que per fer prospectiva, i cal remetre's als sonors errors dels darrers temps. I no es tracta que les empreses de consultoria siguin poc professionals, però han d'endevinar futuribles basant-se en realitats cada dia més canviants. I si bé en situa­cions poc movibles poden afinar molt, quan la terra es mou tendeixen a no afinar gaire. Ull viu, doncs, a la dada britànica, perquè potser estem basant saberudes anàlisis polítiques en enquestes que són pur fum.

La segona conclusió rau en la relació entre l'Estat britànic i la nació escocesa, i aquí es disparen la sana enveja, la impotència i... la ràbia. Perquè per molt que les contingències variïn, les circumstàncies històriques siguin diverses i bla-bla-bla el cert és que l'Estat britànic respecta el poble escocès, pacta les seves peticions, no utilitza els tribunals per negar l'acció política, permet que votin i no demonitza, criminalitza, embruteix el nom d'un poble per haver-se'n volgut anar.

Al contrari, li obre la porta perquè se senti còmode. La diferència entre la Gran Bretanya i Espanya només té un nom, i es diu democràcia. I és així com, mentre a Catalunya tenim un Govern i el seu president imputats judicialment pel mateix Estat per haver volgut preguntar a la ciutadania, a la Pèrfida Albió, Escòcia és tinguda en compte i és dignificada. I tot passa en el mateix continent, en la mateixa Unió i en el mateix temps històric, només que Espanya, pel que fa a aquests menesters, es manté a l'edat mitjana.

La tercera conclusió, en comparativa entre escocesos i catalans, obliga a l'autocrítica, perquè és evident que el gran èxit d'Escòcia és la seva unitat política, capaç d'unir voluntats en la defensa dels seus interessos, més enllà de les diferents sensibilitats. Aquí tenim més barrets que caps, ens barallem pels detalls i oblidem que la unitat és l'instrument més poderós en qualsevol lluita. Malauradament, fem de la desunió una identitat.