EDITORIAL

Amb la CUP o sense

09/06/2016 01:03 | Actualizado a 09/06/2016 03:11

ELS diputats de la CUP van sortir somrients, dimarts a última hora, de la reunió de tres hores amb el consell polític de la seva formació, en la qual van decidir mantenir el veto als pressupostos de la Generalitat. La notícia no va causar la mateixa alegria al Palau de la Generalitat, on va ser rebuda amb desgrat i indignació. És el mínim que po­dien fer. La prolongació del veto deixa en posició poc airosa el Govern, posa en perill el desenvolupament d’una legislatura que ja es va concebre breu i, de passada, torpedina el procés en la seva línia de flotació. És difícil imaginar que en una reunió de semblant durada es pugui causar un desgavell més gran. El fracàs del Govern a l’hora d’aprovar els pressupostos, instrument bàsic en una legislatura ordinària, no in­dueix a pensar que serà capaç d’afrontar amb èxit empreses de més envergadura. I menys quan entre aquestes empreses destaca, ni més ni menys, la desconnexió d’ Espanya i la creació d’estructures estatals pròpies.

En els últims temps ha quedat perfectament acreditat que la CUP no és un suport de govern fiable. El que està passant es veia a venir, malgrat que els anticapitalistes estampessin la firma en un pacte d’estabilitat per garantir a Junts pel Sí una navegació plàcida, que s’ha tornat borrascosa.

La CUP té tot el dret a ser una formació anticapitalista i revolucionària que persegueix posar fi a un sistema polític que ara gaudeix de suport majoritari. Els que potser no tenen dret a posar-se en les seves mans, amb més o menys entusiasme, són partits com Conver­gència o Esquerra Republicana. Ho poden fer atenent interessos polítics curtterministes, però n’han d’assumir les conseqüències. L’associació amb la CUP li ha costat a CDC el cap d’un president de la Generalitat, Artur Mas, que el va lliurar a canvi d’una estabilitat inexistent. A Junts pel Sí li estan costant uns pressupostos sense els quals el procés s’encalla. I també ha costat al conjunt dels catalans seriosos desperfectes en el prestigi de les institucions que ens representen a tots, i que són sistemàticament empeses cap a la il·legalitat. Potser és un preu massa elevat per acontentar una força que té una escassa representació del Parlament, però que el fa ballar al so de la seva música. Alguna cosa en la mateixa línia es podria dir del que passa a l’Ajuntament de Barcelona.

Les forces polítiques catalanes més votades farien bé de prendre nota d’aquests últims episodis i decidir si volen seguir el dictat de la CUP. Prescindir del seu suport, d’altra banda volàtil, els pot restar energia. Però l’experiència ens diu que conservar-los com a companys de viatge pot ser pitjor. Ja s’ha vist.

El Govern de Catalunya intentarà ara salvar la cara. No hi ha cap altre remei. Però la rivalitat entre els seus socis, que és manifesta, no hi ajudarà. CDC i ERC diuen que remen en la mateixa barca, però juguen aquesta partida molt atents als seus interessos de partit. El president Puigdemont va anunciar ahir que presentarà una qüestió de confiança. La pot guanyar, o no. Les eleccions es poden avançar, o no. Alguna d’aquestes operacions pot sortir bé, o no... En tot cas, la percepció creixent entre els ciutadans és que el procés no ha tingut mai prou suports, s’ha plantejat amb una pressa excessiva i ara ha entrat en fase crítica, que no admet més errors i que podria desembocar, quan arribin els comicis, en uns resultats molt adversos per a les forces polítiques que van ser centrals.