Un defensor de la tercera via declara que “Espanya, amb els Àustries, era un regne amb dos estats coordinats i col·laboratius”. Aquesta visió de la història pro domo sua em va fer recordar una part de la conferència d'Eva Serra al Tinell,Catalunya: de la postguerra de 1652 a les constitucions de 1702/1706. Després de la caiguda de Barcelona el 1652, les institucions i les constitucions de Catalunya no van defallir, però no es va tornar a l'etapa anterior al 1640: entre altres coses, les institucions catalanes van haver d'assumir que el rei en controlés el sistema electoral, un endeutament públic descomunal a causa de la continuació de la guerra, la pèrdua de les vegueries del Nord, i les ocupacions, allotjaments i donatius –mal anomenats voluntaris– pactats fora de corts. El rei passà a controlar la visita o inspecció de la Generalitat triennal: fins aleshores, el consistori havia estat amo i senyor dels noms dels visitadors.
La monarquia no volia renunciar als seus drets sobre el control de l'elecció de càrrecs i veia de bon ull una Catalunya foral, a l'estil aragonès o valencià, enfront de les constitucions pròpies. Van aparèixer el “discurs de la fidelitat” i un cert col·laboracionisme: a La Cataluña Il·lustrada, d'Esteve de Corbera (1678), les glòries catalanes són compatibles amb “lo grande que adorna a las otras provincias de España (...) siendo tan hermanas las províncias de España no hay razón para que las unas desluzcan de las otras”; a Crisis de Cataluña (1688), el jesuïta Marcillo glossa la fidelitat, lleialtat i l'amor de Catalunya cap als seus reis.
Entre els magistrats de la Reial Audiència i del Consell d'Aragó, enfront dels juristes patriòtics, hi havia un sector més disposat a interpretar els drets propis en benefici de la jurisdicció reial. El mig segle entre 1652-1702/1706, tot i les guerres constants amb França i les reiterades invasions, va ser molt dinàmic econòmicament (creació d'un mercat intern català i exportació de vins, aiguardents i fruits secs) i molt conflictiu políticament. La monarquia controlava el personal consistorial i volia tallar les relacions entre la Generalitat, el Consell de Cent i el poble, però els fets de 1687-1689 (revolta barretina) demostren que aquests lligams subsistien: pagesos i viles no renunciaven a dirigir súpliques als consistorials per exi-gir que defensessin la terra i els seus habitants contra la conculcació de les constitucions --en aquest cas, els allotjaments abusius de tropes–. Davant les barreres del judicialisme regalista, la tendència de la Generalitat era la via extrajudicial, o política, de fer arribar queixes i memorials directament al rei, a través d'ambaixades, síndics, o correus, per eludir la mediatització del virrei, al qual acusaven de mala gestió. El virrei intervenia interceptant o empresonant els correus de la Generalitat que anaven a Madrid i, simultàniament, col·laborava a agreujar les relacions consistorials amb la cort.
La carta dels diputats al rei de 20 de maig de 1687 sobre els allotjaments i la mala gestió del virrei, que va acusar d'infidelitat alguns membres de la Generalitat, va desembocar en la seva destitució i desinsaculació, junt amb el president de la Generalitat, per reial decret del 1687. La protesta fou universal: al costat del rebuig als allotjaments i altres contribucions, la reposició dels represaliats va ser una de les reivindicacions dels vuit o deu mil pagesos congregats davant Barcelona (abril 1688). Això mateix: tres segles llargs de coordinació i col·laboració –a repetir, enguany.
