La quarta via

09/06/2017 01:11

El conflicte de legalitats i legitimitats viurà avui una acceleració notable. Un cop es coneguin la literalitat de la pregunta de l’hipotètic referèndum sí o sí i la data de celebració, el Govern de Rajoy prendrà mesures per al referèndum no o no i el xoc de trens deixarà de ser una metàfora. L’absència de diàleg, utilitzada en nom del rigor jurídic o d’una pretesa coherència electoral, ens ha portat fins aquí. No hem hagut de lamentar esclats de violència més enllà d’una ferotge manipulació retòrica, tant de l’immobilisme com del mobilisme. L’amenaça dels tancs per la Diagonal s’ha mantingut en l’àmbit de la caricatura preventiva, igual que la idea tergiversada d’una Catalunya independent bolivariana.

Avui s’inaugura la fase de la confrontació. Ja no s’intercanvien amenaces, sinó que entrem en un període que, agreujant les seqüeles del 9-N, posarà a prova la legalitat constitucionalista i el model d’insurrecció parlamentària. A aquestes altures ningú pot dir que no sap qui són els protagonistes del relat. D’una banda, els independentistes, que han sabut mantenir un clima de protesta pacifica i alimentar-se dels continuats errors de l’adversari. De l’altra, l’immobi­lisme constitucionalista, que, amb un cinisme simptomàtic, ha acceptat que se l’acusi de no actuar democràticament quan defensa una concepció de la sobirania cent per cent ­democràtica.

I, traient el cap amb una energia insuficient, hi ha hagut l’anomenada tercera via, l’intent contorsionista d’estimular el diàleg entre bàndols gens disposats a dialogar i que no ha aconseguit articular una mediació solvent, sovint per­-què els extremismes s’han encarregat de desacreditar-la amb l’argument, tan antic com grotesc, que la mediació afavoreix l’ establishment o convida al caos. Com en altres moments de la història, quan se solapen defenses de drets i urgències revolucionà­ries, el risc es multiplica. Per això no cal ser politòleg per intuir que a partir d’avui emergirà una quarta via que s’havia mantingut al marge de les expectatives bucòliques del nou país i de la ronya antropològica d’un Estat capaç de generar notícies tan exemplars com (trio a l’atzar) “Li roben el tambor a Manolo el del Bombo a Múrcia”. La quarta via acull la por de què passarà i la intuïció que l’acceleració pot ser tan temerària com l’enrocament. Sense posar-se d’acord, els que s’hi apleguen constaten la impotència de no ser ni prou idealistes per fer-se independentistes, ni prou obtusos per conformar-se amb el legalisme dels que han estat incapaços de parir cap alternativa, ni prou equànimes per creure en un ­diàleg realment fructífer. La quarta via acollirà la gent que el dret d’admissió de les altres tres vies ha rebutjat i tindrà més a veure amb el dubte, la decepció, el fatalisme i fins i tot el cinisme (“De cada ser humà, jo inclòs, n’espero el pitjor i rarament em sento decebut”, deia Johann Nestroy) que amb la solemnitat patriòtica que avui sembla l’únic argument de l’obra.