Data i pregunta

09/06/2017 01:04

Si les previsions es confirmen, avui el president Puigdemont, acompanyat de tots els parlamentaris que hi donen suport, farà pública la pregunta i la data del referèndum. Es farà, doncs, un gran pas en el llarg procés de reivindicació pacífica que ha de culminar amb les urnes a Catalunya. Per descomptat, ja sabem que no serà un camí trillat, atesa l’obcecació del Govern espanyol de parapetar-se en el no a tot, incapaç de resoldre un conflicte polític amb les eines d’una democràcia moderna.

Però també és cert que la determinació és alta, el suport social molt elevat i la unitat del front sobiranista està adequadament ben travada.

Problemes? Tots els possibles i alguns de ben definits: d’una banda, l’Estat a la contra, que amenaça d’utilitzar la força per impedir-ho. I he dit força perquè és ús de la força el mal ús dels tribunals per criminalitzar una acció política. I si s’arbitren articles constitucionals, llegida la Constitució amb mirada inflexible, també es tracta d’abús del marc legal. És del tot ­incert –i demostrat amb els informes del Consell de la Transició i també amb l’informe de més de 600 juristes catalans– que la Constitució no permeti una consulta com la plantejada. La qual cosa em porta a recordar que molts dels que s’apropien del nom de la Constitució són molt més into­lerants que la mateixa Carta Magna, i alguns ni tan sols la defensaven quan es va aprovar. Un Estat, doncs, a la contra de poder votar, utilitzant i abusant de tots els mecanismes del poder. I malgrat això, cal veure que pugui aturar el referèndum a Cata­lunya, no endebades estem al segle XXI i no en el XIX o el XX, quan el “problema català” el resolien manu militari.

L’altre gran problema és la posició dels sí, però no, de comuns, Podem i el colauisme, els quals, sorprenentment han reinventat la puta i la Ramoneta pujolista. L’argument és tan conegut com trampós: esperar a poder negociar el referèndum, fet que no se sap si se situa al segle XXII o més enllà de la galàxia. Pel camí, han jugat a una complicitat malintencionada i enganyosa, perquè no volien perdre el paraigua de vots de molts sobiranistes que van creure que se­rien uns interlocutors beninten­cionats a favor del referèndum. Semblava que sí, però era que no, i un altre pas d’un progressisme que sempre va ser “antes azul, que rota”… D’aquí que el progressisme espanyol, amb el PSOE al capdavant, hagi permès totes les regressions democràtiques que ha perpetrat el PP per frenar el procés català. Els estómacs progres són enormes quan es tracta de la unitat d’Espanya.

I després hi ha el relat fal·laç, la por generada, les deu plagues d’Egipte que li cauran a Catalunya si continua endavant. Tot culminat amb la postveritat contra el procés. La suma és una multiplicació de problemes i, tanmateix, eppur si muove. Hi haurà referèndum? El camí és difícil, però més difícil serà impedir-ho.