OPINIÓ
EDITOR I EXPRESIDENT D’ÒMNIUM CULTURAL - 9 juny 2017 2.00 h

TRIBUNA

Homenatge al president

QUIM TORRA - EDITOR I EXPRESIDENT D’ÒMNIUM CULTURAL
“El 6 de juliol es retrà homenatge a Heribert Barrera a l’Ateneu Barcelonès

Una comissió d’amics de l’Heribert Barrera i l’associació cultural Vibrant estan preparant per al proper 6 de juliol, dia que es compleix el centenari del seu naixement, un acte d’homenatge al qui fou primer president del Parlament de Catalunya després de la dictadura franquista. La seva llarga i intensa dedicació a la política ha tapat sovint una brillant carrera professional. Llicenciat en matemàtiques i enginyeria química a Montpeller i doctorat a la Sorbona, Barrera va passar per diverses universitats franceses i nord-americanes fins al seu retorn a Catalunya, on assolí la càtedra de química inorgànica a la UAB, del 1970 al 1984. Va marxar a l’exili amb el temps just d’haver ingressat a la FNEC i a les Joventuts d’ERC. Pocs com ell representen el millor del que s’ha vingut a dir la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètics, unit a un patriotisme cívic i a una radical defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Amb Víctor Torres, Emili Vigo, Josep Maria Corredor o Teresa Rovira, per citar tan sols alguns membres dels joves de l’exili francès, travessaren els anys de plom i es van preparar per al retorn a la pàtria i a les responsabilitats, en el seu cas, enormes: diputat al Congrés, president del Parlament de Catalunya, eurodiputat, president de l’Ateneu, etcètera.

Per la meva generació, Barrera ha estat sempre present, com un vell baluard que resistia el temps i et protegia de tota malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l’hora de les decepcions i les renúncies de tants. L’any 1978, al Congrés espanyol, anunciava: “Jo proclamo des d’aquesta tribuna que Catalunya té dret a l’autodeterminació.” I en el seu discurs a la comissió constitucional es pot llegir: “L’apartat 2 de l’article 1r de l’avantprojecte diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, quan hauria hagut de dir, si la Constitució hagués estat realment feta a mida d’Espanya, que per cada una de les nacions d’aquesta, la sobirania resideix en el seu poble i que aquests pobles, tots ells separadament sobirans, s’associen en un Estat comú.” Malauradament, tots els partits catalans van votar a favor d’aquella Constitució que ens engabiava. Tots, excepte Barrera. I el seu no –en nom d’ERC– constitueix l’única taula de redempció del catalanisme avui traslladat massivament a l’independentisme. Deia Montserrat Roig que la seva era la generació dels “fills forçats pel franquisme”. La meva ho és dels fills forçats per la Transició. Molt pocs van saber-ho veure i denunciar-ho. Sempre ens caldrà agrair a Barrera aquell no.

Avui que l’esfondrament del pujolisme ha deixat a la intempèrie les ombres més obscures de l’autonomia, la tenacitat de ferro, la fidelitat insubornable a la democràcia i la feréstega intransigència a no renunciar ni un mil·límetre al dret dels catalans a decidir el seu futur amplien el camp de la visió i estratègia política de Barrera i multipliquen l’eficàcia política d’aquell solitari vot i de la defensa aferrissada de l’autodeterminació dels catalans. I ara, en aquests temps que feliçment molts han arribat a l’independentisme, cal recordar que Barrera ja hi era des de feia trenta anys. I que ho defensava públicament, en una estat de minoria dificilíssim i contra tot l’establishment, sense renunciar-hi mai, per damunt del que fos –o de qui fos.

El 14 d’abril del 2011, pocs mesos abans de la seva mort, vaig compartir amb el president Barrera una conferència a Òmnium. Amb la seva intel·ligència i elegància política de sempre, ens va dir que ens calia audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legalitat espanyola. Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva intervenció. Sota unes formes vellutades i afables, el president tornava a demanar no cedir ni un mil·límetre en la conquesta de les nostres llibertats, ferma oposició i denúncia a qualsevol degradació del poder, voluntat de plantar cara, valentia per a la insubmissió i la transgressió. Seguia mantenint el mateix discurs de sempre. “Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d’aspirar a esdevenir un estat” –discurs que el va portar a enfrontar-se fins i tot al seu propi partit per reclamar-li un canvi de rumb. Pòstumament va aparèixer el seu Cambó, llibre magnífic, imprescindible per conèixer la història política del nostre país i la paradoxa dels catalans que volen jugar la carta espanyola. O de com volent regenerar Espanya, Espanya mai no es deixa regenerar. O si voleu, com volent federar-se, mai hi ha la voluntat per part espanyola de fer-ho. Barrera, que d’altra banda exhibeix una fascinació elèctrica per Cambó, demostra com el fracàs de qualsevol intent d’encaixar Catalunya a Espanya esdevé total, inqüestionable, fatal.

Aquest polític pulcre, íntegre, exigent, enemic de la demagògia, vexat per l’espanyolisme troglodita i ridiculitzat sovint pel catalanisme autonomista, lúcid i audaç, va llançar una expressió que ha acabat esdevenint un símbol del moviment independentista: “Tenim pressa, molta pressa”. Set anys després! no tenim la mateixa pressa, en tenim moltíssima més, perquè volem deixar de tenir-la una vegada per totes.