GEOMETRIA VARIABLE

JOAN TAPIA

Periodista

Artur Mas i el desgavell

@joantapia00


DIJOUS, 9 DE JULIOL DEL 2015

Fernando Abril Martorell (polític realista) li van preguntar, quan era el factòtum d'Adolfo Suárez, com havia acumulat tant de poder. Era al final de la transició i va contestar concís: «Estava tirat enmig del carrer i el vaig recollir».

Ahir me'n vaig recordar quan Miquel Iceta va acusar Artur Mas de ser el culpable del «desgavell» de la política catalana. Desconcerta que Mas, un polític honest, bon professional i intel·lectualment dotat, afirmi a 81 dies d'unes esbombades plebiscitàries que no sap si serà candidat i que s'han de fer «coses noves». Sembla que aquell president que va sortir elegit contra «el caos del tripartit» està fent el contrari d'Abril Martorell: confondre la democràcia amb el carrer.

Mas va ser elegit el 2010 amb 62 diputats i podia aliar-se amb el PSC, amb el PPC (amb el qual va governar més d'un any) i amb ERC. Va dissoldre el 2012, a cavall del pacte fiscal i el dret a decidir, i va perdre 12 diputats. Va pactar amb Esquerra Republicana -podia haver elegit altres socis- a canvi de prometre un referèndum el 2014 que, amb majoria absoluta del PP, era impossible. Llavors, governar va passar a segon pla. El més rellevant era la consulta. O, a través de Diplocat, internacionalitzar el conflicte. Perquè no tenia majoria per governar (en això Oriol Junqueras ha sigut transparent) sinó només per posar la directa a la independència.

Com que el referèndum no va poder ser (encara que el 9-N va ser una mobilització modèlica sense sortida), va proposar unes eleccions plebiscitàries amb candidatura única, sense haver-ho pactat abans amb ERC, el soci desitjat. ¿La CUP? Ja estava bé al seu lloc. Junqueras no ho va acceptar. Per l'escàndol Pujol, per distància ideològica i per guerra de caps. Al gener, Mas va capitular i va firmar candidatures separades i eleccions el 27-S. Renunciava així a una important prerrogativa: elegir el moment de les eleccions. Des d'aleshores Catalunya viu en campanya.

Una altra cessió

Davant la sorpresa general, el 20 de juny va ressuscitar la llista única sol·licitant a la societat civil -només l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural- que agafés les regnes. Una altra cessió. Objectiu: pressionar ERC amb l'argument -cert- que les enquestes pinten malament. Però Junqueras va contestar proposant una llista única encara que sense polítics (sense Mas i sense ell). Òmnium ha comprat la idea, la CUP ha entrat en el joc amb un afegitó: llista civil només per al plebiscit del 27-S, després proclamació de la independència i noves eleccions. ¿Legalment impossible? No si el Parlament no elegeix nou president en dos mesos. El gran conflicte amb Espanya correspondria, doncs, a un Govern en funcions presidit per Artur Mas.

I dimecres a la matinada va arribar la bomba: l'ANC subscrivia el pla Junqueras-Òmnium-CUP malgrat les reserves -expressades el dia anterior al diari Ara- del seu nou president, Jordi Sànchez.

Un nou maig del 68

Tot sona a desgavell. A operació que se n'ha anat de les mans. Potser, com justifiquen els amics conservadors de Mas, «el moviment ve de baix». Sembla una cosa així com un nou maig del 68 impulsat per catalans i catalanes sexagenaris. Una llista civil sense polítics (no estan de moda) i sense programa (tret de la independència), unitària i interclassista, i pactada entre els que capten el corrent de la història (Convergència, Esquerra, la CUP, l'Assemblea i Òmnium Cultural). I l'endemà… ¡independents!

Però creure que Catalunya desitja una ruptura és somiar truites. El 50% dels catalans, contra el 42,9% (segons el Centre d'Estudis d'Opinió, no el Centre d'Investigacions Sociològiques) no vol la independència. I només el 20% (enquesta del GESOP per a EL PERIÓDICO) creu que el procés acabarà en un nou Estat (entre els independentistes, el 41%). ¿A CDC ningú recorda que després del maig del 68 va venir la majoria absoluta del general De Gaulle
?