ARTICLES
9 juliol 2015 2.00

Grècia, a mesura nostra

JULIÀ DE JÓDAR

Aprofitant el referèndum de Grècia, n'hi ha que han lamentat que els polítics catalans, massa amoïnats pels seus problemes, no parlin de geopolítica europea. És lògic: Catalunya no en parla, de geopolítica, perquè n'està fent. Indirectament, si es vol, perquè no és un estat nació –una estructura que, si no fos pel que conté d'expectativa de cohesió, nosaltres mateixos hauríem de posar en dubte, si volem resoldre els nous desafiaments plantejats el segle XXI entre la societat i el poder–. Però, sigui com sigui, els catalans ja fa uns quants anys que intervenim directament en la política europea; són els espanyols, que no en parlen, perquè no els convé, de parlar-ne. Sense retòrcer massa l'argument, ¿qui gosaria afirmar que el referèndum grec no és una conseqüència més o menys directa de la lliçó donada per Catalunya el 9-N? Perquè, tot i l'ofec polític i mediàtic que va haver de patir, la prova d'esforç del 9-N va ser llegida en una clau més universal que no sembla per la resta dels europeus. En aquella ocasió, Catalunya va ser capdavantera no pas a atorgar la paraula al seu poble des de les altes instàncies, sinó a l'inrevés, a demostrar que la iniciativa popular era capaç de fer moure les institucions pensades únicament per administrar un poder delegat de l'Estat dominador. Ha passat, doncs, el referèndum grec, i nosaltres encara “entestats” amb els “nostres” problemes, tan aliens als interessos generals de la Humanitat, perquè, és clar, els problemes nostres, la nostra tossuderia a trobar
la sortida del laberint espanyol, no seria pas general, com pretenem, sinó particular, com ens voldrien fer creure. Pel que sembla, el fet de voler lligar d'una manera més immediata societat i poder, formes innovadores de
voluntat popular i estructures institucionals, sobirania política i transformació social, tot plegat només
respondria –ai, aquests catalans!–
a manies de genteta. És lògic que pensin així els que s'atrinxeren rere esquemes rígids de governança, on cada cosa queda tancada en un compartiment estanc, però les alternances en els equilibris entre mobilització popular i decisions institucionals
ja formen part del paisatge polític
del Principat des del 2010. I, en la conjuntura actual, aquestes alternances busquen un nou equilibri. Les anomenades entitats sobiranistes han delegat el poder guanyat al carrer a mans de les institucions, però aquestes, basades en la lluita partidista, han malgastat aquell poder, han generat desconcert i frustració, i han proposat distintes variants que no han aconseguit la unitat durament i tenaçment guanyada al carrer. La unitat no és un valor per si mateixa: al cap i a la fi, un contenidor buit és una unitat de transport que només té valor pel seu contingut –les baralles al si de forces polítiques creades al caliu de mobilitzacions socials que expressaven reivindicacions de tota mena en són un bon exemple–. Però, en el nostre cas, es pot dir que la unitat no és pas –no ha de ser– un acte voluntarista imposat des de dalt, sinó la clau de volta on s'ajunten i d'on arrenquen les línies de força del procés cap a la independència. No s'ha de privilegiar una sola línia de força, deixant d'altres de costat, o confondre-les totes, sense saber quins equilibris necessiten. Però cal saber de quin material han d'estar fetes, la seva funció, la seva resistència i ductilitat; les coloraines i els guarniments són qüestions de segon ordre. La prova del 27-S ha de ser la demostració que el material serveix.

¿Qui gosaria afirmar
que el referèndum grec no és una conseqüència més o menys directa de la lliçó donada per Catalunya el 9-N?