La concòrdia és possible

La Vanguardia en català | 09/08/2015 - 00:00h


Luis Sánchez-Merlo


Amb les primeres llums del matí, aterro a l'aeroport de Madrid-Barajas Adolfo Suárez, quan Mas ha firmat el decret de convocatòria d'eleccions -amb aroma plebiscitària- i Rajoy ja descansa a Doñana, preparant-se per a una tardor-hivern espinosa. I en la somnolència a trenc d'alba, em pregunto com hauria gestionat Suárez el desacord amb els qui s'han cansat de pertànyer a Espanya i si la concòrdia encara és possible.

En les albors d'agost, el conflicte entre governants és evident, tal com acrediten les últimes manifesta­cions d'uns i d'altres: "Anem a totes, ja no hi ha marxa enrere" i "no hi haurà independència de Catalunya de cap manera", exponents ja sense embuts d'una discòrdia arrosse­gada.

Des de la Diada del 2012, Mas no només no ha fet un pas enrere, sinó que ha anat enfurismant la seva rancúnia. I no deixa de ser mirífic que aquesta galopada acabi en una modesta quarta plaça de la papereta independentista. Mentrestant, Rajoy s'ha quedat recolzat a la barra, aplicant la recepta que va fer servir per evitar el rescat. Impossible, doncs, trobar un territori de trobada en algun instant del trajecte.

Les coses podrien haver estat diferents, si -des d'un principi- s'haguessin entossudit, almenys, a no detestar-se, però l'absència de química -sense embuts- entre els protagonistes ha donat com a resultat un fallit de llibre.

N'hi hauria hagut prou amb aprendre de dos homes astuts, com Tarradellas: "Tinc un milió de persones al carrer disposades a reclamar el meu retorn" i Suárez: "Vostè no és ningú. Vostè és el que jo dic que és". Era difícil que les pretensions de tots dos, als antípodes, un des dels seus ­orígens falangistes, i l'altre curat d'­espant, després d'un llarg exili, arribessin a ­trobar-se. Era talment com barrejar l'aigua i l'oli, però hi va haver acord ­perquè tots dos van comprendre que es necessitaven i irremeiablement els seus projectes van confluir i es va res­tablir la Generalitat de Cata­lunya. Així es va anar sargint la transició. Malgrat això, tot ­sembla indicar que no s'han extret les lliçons d'aquella gran maniobra: d'una ­banda, respectar la singularitat política ca­talana i la necessitat del seu reco­neixement, i de l'altra, entendre la ­urgència de -sobretot- no capgirar el tauler. Sense intel·ligència política, s'arruïnen totes les bones intencions inicials.

El llarg passatge de desafiament, impugnació i mal humor que protagonitzen Mas i Rajoy s'ha saldat amb l'evidència que ni va ser possible l'acord ni ho seria mai. Han faltat trobades discretes i ­moltes hores de convenir i discrepar. Culo di ferro .

Quan ja Mas donava voltes al tema de les estructures del seu propi Estat, el president de la Generalitat va aprofitar per descarregar a la Moncloa el "memorial de greuges". Per a Madrid, les maniobres de Mas eren la prova inequívoca de la deslleialtat. En clau catalana, la falta de resposta a les "23 mesures" -tret de la llançadora a la T1 del Prat-no feia sinó engrossir les files indepen­dentistes.

Provant de trobar una explicació al sorpasso sobiranista, el cas és que el Govern central, que sempre ha atès les necessitats financeres de Catalunya a través del FLA, no va prestar l'atenció que requeria el malaise català. Ja no eren els odiosos peatges, ni tan sols el ­dèficit d'infraestructures o la tardança de l'AVE el que enverinava la re­lació. Era un sentiment d'injus­tícia i ràbia que creixia dia a dia, i d'aquí es va passar, sense solució de continuïtat, a la ruptura, malgrat que el simulacre de referèndum va ser un fiasco.

I aquí rau la clau de volta de la discòrdia, en la falta d'acord sobre l'etiologia del problema. Mentre per als que aspiren a una sobirania, és una qüestió política -el respecte a la voluntat del poble català- que es fon amb el sentiment, per als que se senten catalans i espanyols, el problema és alhora jurídic (la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol) i existencial.

Aquí és on estem encallats perquè ni la desconnexió no es pot imposar amb una simple majoria ni s'evita amb una res­posta freda des de la legalitat, i manca, coixa i bòrnia políticament. La llei ja no és suficient.

La crítica irredempta, la contrarietat endèmica, acontentar els afins, seduir els adversaris, convèncer els agnòstics, dormir malament... per a què continuar. L'ofici de president és dur. Aquell que no pugui suportar tanta desventura o no tingui prou afició, ha de canviar ràpidament de professió, sense esperar a la pròxima derrota.

A la catedral d'Àvila reposen les restes del primer president de la democràcia restablerta, impulsor de la Constitució i l'Estatut de Catalunya. L'epitafi resumeix el seu afany conjunt amb Tarradellas: "La concòrdia va ser possible".

Passades les eleccions autonòmiques i generals, quan els catalans hagin dipositat la seva confiança en els qui proposin una forma diferent de fer les coses -a través de la negociació i no de la imposició- en l'assoliment de nous drets i no en la seva minva, caldrà tornar a començar, amb nous actors, noves idees i sempre amb els ensenyaments de la història a sobre de la taula.

Vull pensar que la concòrdia -des de la confiança i la lleialtat- és encara possible, perquè a ningú no se li escapa que les ­dues parts són conscients que els grans països europeus -amb capacitat per créixer i projectar-se al futur- tenen en el respecte a la diversitat la seva fortalesa més gran.

I ara que Jordi Pujol ha deixat de ser el gran timoner, una primera mesura podria ser reanomenar l'aeroport de Barcelona-el Prat Josep Tarradellas.