Deixeu que Iceta sigui Iceta


 TONI AIRA

@toniaira

DIUMENGE, 9 D'AGOST DEL 2015

  • L'assessor de Miquel Iceta, Enric Casas, en una imatge d'arxiu.

  • Deixeu que Iceta sigui Iceta

    John Spencer en el paper de Leo McGarry a 'El ala oeste de la Casa Blanca'.

Quan el 1991 els cronistes polítics de Madrid descrivien l'equip de fidels que Narcís Serra s'anava muntant a Vicepresidència després de ben bé una dècada de regnat d'Alfonso Guerra a la cuina de la Moncloa, el paper de Miquel Iceta era descrit succintament com a responsable de «qüestions d'anàlisi». Papers, estratègia, discurs. I allà que va remenar l'actual líder del PSC a plaer, durant alguns dels «anys de la crispació» amb què la premsa va descriure aquella agònica etapa del felipisme en el poder. Uns anys on al complex monclovita, el vicepresident i el seu equip van viure perillosament. No sabem, en tot cas, si els van viure de manera tan divertida i esbojarrada com els protagonistes de la sèrie nord-americana Veep, que va sobre una vicepresidenta dels Estats Units i el seu equip d'assessors. És aquesta, en tot cas, la sèrie que fa riure i desdramatitza la cruesa del moment polític a l'actual mà dreta d'Iceta al PSC, un Enric Casas també gat vell en això de remenar a la cuina de la política.

Casas, des que Iceta va assumir el lideratge del partit, va passar a controlar la Secretaria de Comunicació i Acció Electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya. I tot i que la cap formal de la campanya electoral del 27-S és Assumpta Escarp, el director d'orquestra en l'àmbit de premsa, comunicació i publicitat és un Casas que així, de facto, assumeix el gruix d'allò que més pesa en un període electoral. Ell, de fet, juntament amb Iceta i José Zaragoza, ja havia estat un dels cervells de les campanyes de més èxit en els temps més dolços del socialisme català. I al peu del canó que ha tornat amb el seu amic Iceta, en un any on aspiren a salvar els mobles perquè algú més jove i amb més energia vingui després a mirar de remuntar.

Una conjuntura endimoniada

Però abans que es pugui pensar en ferm en una nova etapa, el PSC ha de mirar de driblar una endimoniada conjuntura on corre el perill de quedar atrapat i caure en la irrellevància entre la potent llista independentista, la contundència unionista de PP i Ciutadans, i l'impuls per l'esquerra de Podem en el marc de la candidatura Catalunya Sí que es pot. I Casas té dipositades les esperances en el context de l'endemà, és a dir, en el fet que potser «l'embolic» que es pot derivar del resultat de les urnes reivindicarà l'experiència d'Iceta. «És important ser sensats», adverteix Casas sobre aquest moment posterior a les eleccions del 27-S. I així ve a dir que si una part dels votants entenen que el PSC pot ser imprescindible per sumar, potser fins i tot se'n surten. I aquí la vena de l'amic i alhora assessor del líder emergeix amb força.

Li agrada la sèrie Veep i les aventures i desventures dels spin doctors de la vicepresidenta Selina Meyer, però no es pot abstraure d'un referent de ficció que a ell ja el va agafar amb anys d'experiència remenant cireres a l'ombra: «¿El meu heroi? Un clàssic: Leo McGarry». Com ell, un gat vell que a The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca) és la mà dreta d'un altre líder de qui alhora n'és amic i principal assessor. De fet, un dels moments més mítics de la sèrie arriba quan al capítol "Let Bartlet be Bartlet" (Deixeu que Bartlet sigui Bartlet) descobrim com l'assessor anima el líder (llavors un mar de dubtes) a fer el pas definitiu per optar a la presidència, tot escrivint-li aquest missatge en un tovalló de paper.

Pocs esperen que del mapa polític que sorgeixi del pròxim cicle electoral els socialistes tinguin un paper protagonista que pugui fer viure una segona joventut a Iceta i el seu equip, per exemple des de la Vicepresidència del Govern català. Aquest escenari s'albira remot. Però Casas, en canvi, sí que té clar que si existeix alguna opció de fer alguna cosa i d'assumir algun paper en campanya i en la gestió de l'endemà dels resultats, els cal deixar que Iceta sigui Iceta. ¿És el candidat tipus que marquen els manuals de màrqueting polític que l'un i l'altre endrapen amb fruïció? No, està clar. Però ha assumit el risc de posar la cara quan pinten bastos. ¿En clau d'últim servei a la causa? Veurem
.