Dos dies de fúria

Són tres quarts d’onze de la nit de dijous, i la cafeteria del Parlament està pràcticament buida. A diferència de la histèrica jornada de la vigília, quan es va esgotar tot el menjar a mitja tarda i només van quedar bossetes de cacauets, avui la tropa de polítics, periodistes i assessors múltiples, ja amb algunes baixes, ha pogut sopar amb certa dignitat després d’una altra tarda de bojos passejant amunt i avall del Saló dels Passos Perduts, entre intent de ple i junta de portaveus, entre mesa i intent de ple. El paisatge a aquesta hora de la nit és de certa tristor, de desolació després de la batalla, lluny del vesper de gent i de l’eufòria continguda de tot just 24 hores abans amb l’aprovació de la llei del referèndum i la subsegüent signatura solemne dels decrets de convocatòria i normes complementàries per part del govern sencer. Mentre es retiren les safates del bufet, en un racó del bar quatre senyors en mànigues de camisa fan una partideta de cartes, sembla que aliens al debat que –al·leluia!- finalment en pocs minuts permetrà aprovar al pis de dalt la que és segurament la llei més important de la història de Catalunya: la de transitorietat jurídica i fundacional de la república. La declaració unilateral d’independència, en diferit...

Ni els passadissos ni l’hemicicle desprenen una sensació gaire més concorde a l’altura del moment. La llotja de públic i convidats no és pas plena. Hi ha molts assessors, alguns periodistes i poques autoritats: el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; la diputada del PDeCAT Míriam Nogueras; el secretari general de la Vicepresidència, Josep Maria Jové... Es veuen moltes cares de son i fins i tot algun cop de cap durant un debat a mitjanit que només serveix per reiterar els mateixos improperis, arguments i fins i tot expressions del dia anterior, i que de fet ja venen de fa dies, mesos i anys. El bucle infinit. El dia de la marmota s’acaba amb una altra votació pastada a la de la llei del referèndum: amb l’unionisme retirant les esmenes que acabava de presentar (?) i marxant abans de la votació, si bé aquest cop el PP no deixa cap bandera penjada als seus escons, fet que estalvia de pujar altre cop escales a la diputada de Podem Àngels Martínez, una no independentista que la vigília havia protagonitzat una de les imatges de la setmana en pujar a retirar una per una les banderes espanyoles.

Ha costat Déu i ajuda arribar fins a aquestes dues votacions. 300 anys, diran alguns. Al costat d’això, després de 30 hores gairebé non stop –des de les nou del matí del dimecres– de filibusterisme parlamentari com no havíem conegut mai al país, no es pot dir que l’ànim hagi decaigut, però el cansament físic és evident en uns i altres. L’aplicació estricta i a dreta llei de les normes pot ser perversa. Han estat tants els estratagemes aplicats, perfectament coordinats entre partits unionistes i amb els seus correligionaris a Madrid –tot fa pensar que TC i govern espanyol inclosos–, els escrits de reconsideració a tort i a dret, el xou vorejant l’infantilisme, les interrupcions constants, els escarafalls, la sobreactuació, el xarlatanisme, les interpretacions recargolades del reglament..., que arriba un moment que gairebé ni els mateixos periodistes som capaços d’entendre, i per tant d’explicar, què està passant. Gràcies també en part a la premeditada estratègia independentista de la paciència infinita, perquè l’oposició no pugui dir que no se l’ha deixat parlar, en certa manera han deixat que se sortís amb la seva. D’un cantó, donar temps a les institucions de l’Estat perquè actuïn. De l’altra, donar una imatge de caos i confusió del Parlament, un circ per mirar de rebaixar la solemnitat, i la legitimitat, del que s’hi estava aprovant.

Han estat dos dies de fúria, de corredisses, de reunions secretes o a peu dret al mig del passadís, de rotllanes periodístiques, de menjar i dormir poc i d’esperar molt. Dies que han deixat imatges de cert impacte, com la de tots els diputats asseguts al seu escó, gairebé en silenci, esperant durant un quart d’hora dimecres que s’acabés la mesa per començar el ple. La imatge d’un vicepresident segon aixecant la mà al costat de la presidenta per demanar l’enèsima paraula del seu grup, i baixant a l’escó per parlar des d’allà. O la d’un president de grup aixecant també el dit, però en to més amenaçador, a un diputat que li demanava calma en un dels inacabables guirigalls de pati de col·legi orquestrats a l’hemicicle.

Tot això s’acaba a la una de la matinada ja de divendres. Amb la DUI aprovada i al calaix, la corrua de polítics, assessors i periodistes que han aguantat fins al final s’apinyen sota l’arcada de l’edifici per anar marxant. A un periodista se li desmunta el xip del DNI en el control de sortida (serà un senyal premonitori?) mentre a fora una corona de flors plora la suposada “mort” de la democràcia a Catalunya. Potser la hi posat l’home que fa onejar una bandera espanyola i no para de cridar consignes a favor de la unitat, avui sense el contrapunt de la vintena d’independentistes que la vigília havien aplaudit els seus diputats i consellers després que aprovessin la llei i convoquessin el referèndum.

Fins aquí arriba la feina del Parlament. Ara la pilota és a la teulada del govern en la no menys feixuga tasca d’organitzar l’1-O aguantant els furibunds atacs que arribaran de jutges, fiscals i govern espanyol. Serà la ciutadania amb el seu vot, però, l’única que podrà dictar sentència. La carrera està llançada.